Cada Cop Pitjor

Una d'en Roto

Presuntament

Ho he tornat a fer. I ja van vàries setmanes. Mesos potser. Em rento la cara i les mans tot mirant el vell mirall de la Casa Post-papal, em seco en una tovallola amb les meves inicials brodades amb or i faig una ràpida ullada al wc, tot tirant de la cadena. I és que porto vàries setmanes vomitant, i per molt que canvïi de dietes, tot segueix igual. O pitjor.

I és que el veritable problema del meu mal és veure impacient, (tampoc hi puc fer res, des del cel) com Catalunya s'està espanyolitzant, potser més ràdicalment des del pas del cicló "Estatut" pel Congrés dels Diputats. I tot just ara, quan sembla que part de la societat civil s'ha mobilitzat simbòlicament per a celebrar referèndums per la independència, ens arriba des de Madrid la traca final, o així ho esperem.

No cal ni comentar els casos. Seguim diàriament, i encara que no ho vulguem, petits capítols de varies sèries properes a les sitcom. Però no a les americanes, sinó més ben al contrari, a les llatinoamericanes, naturalment. Capítols plens d'estafes, corrupció política, escoltes, intrigues, premsa, atacs i posicionaments per part d'aquesta, guàrdia civils, mossos d'esquadra, manilles, advocats, els protagonistes* i alguna prostituta. I els jutges. I el jutge.

I per acabar-ho d'adobar, el català està en situació de perill elevat a l'àrea metropolitana de Barcelona. I no em puc sentir pitjor. Només demano que arribi l'antídot que acabi amb aquest virus ràpidament. Uf, haig de tornar cap al lavabo. Pujo per les escalinates centrals de la Casa tot aguantant no treure. Arribo i entro. I em sento de genolls davant la daurada tassa. I torno a vomitar. Que s'acabi tot, si us plau! I que els culpables siguin castigats, i els innocents readmesos. I prego per què així sia. Amén

* Protagonistes: tots aquells imputats pel jutge, "imputats" per la premsa, polítics, empresaris i executius, constructors, gestors culturals, presuntament, i un llarg etcètera.

SENSE COMENTARIS (I)

Diari Avui, avui, és clar!

Raons per no creure en la democràcia (II)

He volgut continuar la seria d’articles “Raons per no creure en la democràcia ()”. En Coquito va iniciar aquesta seria amb una foto de Joan Saura. Ara és el torn pel PSC.

Són molts els motius els quals cada cop que veig aquestes sigles em venen menys ganes de creure en la democràcia. Invito a que tots els membres diguin els seus. Aquí en teniu alguns dels meus:

- Reeditar el tripartit després del fracàs del primer i havent perdut estrepitosament les eleccions.

- L’ incomplir de pe a pa del finançament que marca l’Estatut i a sobre penjar-se una medalla.

- L’absència total dels 25 diputats catalans a Madrid a l’hora de defensar Catalunya; especialment la de la ministra Carme Chacón.


- El fet que Montilla es manifesti a favor de la marxa de Falange a Arenys de Munt i critiqui el referèndum democràtic.

- La ineficàcia per a fer front a la crisis.

No et creguis res

Em diuen que visc en un sistema democràtic que em representa però només em deixen votar cada 4 anys. I a sobre els resultats no importen perquè després uns pacten i fan fora a qui guanya les eleccions.

Em diuen que estic en un país lliure però que aquesta llibertat és per alguns, bastant limitada. Fer una consulta popular, per exemple, és il·legal. Ser un facha i un intol·lerant en canvi, no ho és.

Em diuen que vivim en un pais on hi ha llibertat d'expressió però resulta que si dius segons quines coses t'empapelen en els millors dels casos o et torturen en el pitjor d'ells.

Em diuen que tots som iguals davant la llei però resulta que la meva paraula contra la d'un policia, per posar un exemple, té menys validesa.

Em diuen que els polítics treballen per el poble pero pel què sembla les mesures que aquests apliquen no fan res més que axafar cada cop més la població.

Em diuen que la vivenda digne és un dret quan cada cop hi ha vivendes i preus més indignes.

Em diuen que els territoris han de ser solidaris amb els altres quan a Andalusia hi ha un 20 % d'aturats que viuen de l'Estat i Catalunya no pot ni pagar els ordinadors dels seus escolars.

Doncs això: no et creguis res del que et diuen.

LA DIADA

Reflexions de la Diada

Ara per diferents motius, principalment temps i ganes, feia temps que no escrivia. La diada però és un bon motiu per reincorporar-me a l'escriptura i afegir unes quantes paraules a aquest bloc. No entraré en el debat de si ha de ser l'11 de Setembre o Sant Jordi quan els catalans tinguem la nostra festa nacional. Crec que el comportament civic del poble català a les dues jornades diu bastant sobre quan s'hauria de celebrar.

En fi, torno a escriure perquè la jornada ha donat molt, molt de si, i cal treure'n conclusions:

Som un país de pandereta: Com cada any celebrem una derrota i aprofitem només aquest dia per treure la part més independentista, o d'autogovern segons alguns, mentre la resta de l'any la deixem aparcada. Parlo dels politics evidentment.

El fossar de les moreres: Aviat serà el fossar de les merdetes. Cada diada hi ha crispació, baralles i crits. I mentrestant nosaltres dividits. Intolerancia al cent per cent i mentre tant riuren i riuen desde Madrid.

Noa i el seu orígen: Diria que Iniciativa està per sota el nivell polític d'aquest país, però no, el nivell polític és lamentable. Si de cas està per sota del nivell del país. Com pot ser que un partit que està al govern es dediqui a fer aquestes manifestacions contra l'Estat d'Israel? Que ens volen enfonsar o què? Per començar Noa no és Israel, si de cas és israeliana. I si tant defensem la llibertat d'expressió fem-ho per tots. Inclosos els que diuen coses que no compartim. El que deia, que no estan a l'altura.

Laporta: El president del Barça confirma diada rera diada que vol ser el Kennedy català. Vol posar-se en política i a un any que el facin saltar de la cadira de Can Barça ja comença a fer-se un lloc. Se'ns dubte un dels protagonistes de la jornada. Si senyor Jan...com a tu t'agrada!

La sentència del Tribunal Constitucional: La gent no parava de parlar d'això. Era un no parar! Tan la gent que passejava per la ciutadella, com els d'Arc de Triomf, com els de Ciutat Vella...la gent no parla d'això. Importen coses més bàsiques i elementals com els problemes econòmics, laborals, la falta de ètica en les institucions estatals o la immigració. No la sentència del TC.

Manifestants: Com sempre els mateixos: Els que demanen la independencia, els que demanen la custodia compartida, els que demanen seleccions catalanes. Uns clàssics amb als que hi estic totalment a favor. Aquest any si afegeixen, per desgràcia, la gent de Nissan i Roca. El que dèiem: A la gent li importen altres temes que no els que ens inflen els mitjans de comunicació.

L'estàtua de Rafel de Casanovas: Un dels grans clàssics de la diada i per tant, un dels actes més lamentables de la jornada. Lamentables uns per xiular tot aquell que va a entregar flors a l'antic conseller en cap (tallat, per cert, que li va quedar). Altres per seguir anant-hi cada any i aguantar el que aguanten.
Per uns: Tranquils que no s'és més o menys català per no entregar un ram de flors a una estàtua!
Pels altres: Tranquils, que no s'és més o menys català si no es va a xiular i a insultar als polítics!!

AHIR VA COMENÇAR "GRAN HERMANO"

JO DIC NO

No és el primer cop que en l’actual crisis econòmica mundial sentim aquest tipus de declaracions, les quals, personalment, em treuen de polleguera. Anteriorment ja havia sentit aquest tipus de comentaris de la boca – entre altres dirigents polítics - del president dels Estats Units, el senyor Barack Obama o del president espanyol, el senyor José Luís Rodriguez Zapatero.

El torn va ser ahir per al ministre de treball, Celestino Corbacho, en unes declaracions en les quals – al igual que el president americà i espanyol - culpava als bancs i a les caixes d’estalvi de l’actual crisis immobiliària. En les seves declaracions també els culpava – entre altres coses - “d’avarícia financera”, d’haver donat hipoteques al 120% i els retreia de no haver fet autocrítica. En resum: per tal de justificar la seva incompetència i la seva incapacitat per a buscar solucions per a fer baixar l’atur més alt de la història d’Espanya el ministre busca culpables fora del govern.

Després de sentir aquests atacs a la intel·ligència humana jo em pregunto si hi ha algú en tot el món tan estúpid per creuers aquestes afirmacions. Dons, pel que puc veure, sí. El més lamentable de tot plegat no són les declaracions en si mateixes sinó el mutisme total de tota la classe política envers aquestes declaracions i que el ciutadà es cregui que tota la culpa la tenen les caixes i les entitats bancàries. En el fons és coherent el silenci generalitzat de tota la classe política ja que tots es van beneficiar en el seu moment del diner fàcil del totxo i ara ningú vol autoculpar-se i accepten que es culpi a la banca de tots els problemes. El més preocupant és que el ciutadà accepti com a bones aquestes acusacions i es creguin que els únics culpables són els bancs.

Dons no, jo dic no: la banca no és la culpable de la crisis immobiliària. O és que a els fabricants de tabac són els culpables dels milions de càncers provocats per aquest producte? O els fabricants de cotxes són els culpables dels milers de morts anuals a les carreteres? No senyors, jo em nego a acceptar que no som amos i senyors del nostre destí i que seguim tots la mateixa direcció; la direcció que ens fan anar. Jo crec – i si més no m’agrada creure – que cada persona és lliure i sobirana. A ningú se li obliga a fumar o a conduir de manera temerària. Amb això vull dir el mateix per als bancs: la banca no va obligar a ningú a que es comprés un pis el qual no podia pagar i que firmés inconscientment unes hipoteques milionàries. No, no van obligar a ningú. Els banquers no anaven amb pistoles a les oficines i obligaven als seus clients a hipotecar-se de per vida – i en alguns casos també la dels seus fills – per comprar un pis que a la llarga no podrien pagar. La gent va actuar de forma irresponsable atrets per el diner fàcil, la vida capritxosa i la inconsciència de pensar que aquesta situació econòmica seria eterna. Mentre els sou mig espanyol entre el 1997-2007 només va créixer un 0.7% i l’atur no va baixar mai del 8% - actualment als EEUU en una de les pitjors crisis de la seva història tenen un atur del 9% - la gent vivia - a base de crèdits i hipoteques - com a burgesos, en pisos propis, cotxes de luxe, televisions de plasma i viatges a Punta Cana. Si l’ésser humà no es prou responsable per preveure que aquesta vida era irreal i insostenible tenen un gran problema però que no culpin als bancs i caixes de la seva avarícia i de la seva estupidesa.

No analitzaré les causes d’aquesta crisis perquè no em pertoquen però crec que la societat ha de fer un anàlisis molt més extens del perquè de l’actual crisis i deixar de culpar d’una vegada i per totes a altres persones i buscar les veritables causes de la crisis en un mateix.

Acceptar que la banca és la culpable de la crisis és acceptar que no tenim capacitat de lliure elecció; que la vida col·lectiva de la nostra societat va lligada a l’obediència cega i a les ordres que ens arriben des de dalt. Jo dic no.

CATALANOFÒBIA A ESPANYA?

REFLEXIÓ

Saura i Ahmedinayad

La classe més progre (de postal) d'aquest país, entre els que es troben estudiants, es dedica ultimament a defensar el senyor Ahmedinayat com en el seu moment defensen gent com Hugo Chavez o Evo Morales. Ja se sap que defensar aquesta gent queda molt bé.

Com és ben sabut Iran ha mantingut una posició de duresa enfront els Estats Units i Israel, i a mi la veritat és que em sembla molt bé. Tot i això justificar un frau electoral, repressió per part de la policia o les brigades afins al president, o les restriccions a internet em sembla lamentable, i molt més fer-ho en nom del progressisme i l'antiimperialisme americà.

Crec recordar que amb l'amic Dorian haviem parlat de les eleccions a l'Iran referint-nos a que ja sabriem qui guanyaria. I evidentment va guanyar qui havia de guanyar, i de molt tot i que es flairava que els iranís no seguirien confiant cegament amb la política, sobretot la internacional, d'Ahmedinayat.

Penjo un vídeo en el que es veuen imatges que han esquivat la censura d'aquest gurú del progressisme català, i que han arribat al youtube. En elles es veu la repressió policial, i només la repressió policial, al carrers d'Iran.

El que fa en Saura és feixisme. El que fa Ahemdinayad és antiimperialisme??

TRES ANYS I ESPERANT...

Quan la ficció del "Crònica de la independència" serà realitat?

RESUM DE LES ELECCIONS EUROPEES

Més fotografia. Menys televisió

Hola gent! em consta que en Pius XII és amant de la fotografia. Si els altres no ho sou ho haurieu de ser. En tot cas mireu-vos aquesta pàgina. És l'album fotogràfic del Boston Globe...un diari de poc prestigi...(les fotografies són d'agències).

P.D: Ja m'ho agraireu...

Avui si toca!!

9 de Juny de l'any 1930. Avui en fa 79.
Feliciteu-lo. Avui si toca!

JORNADA DE REFLEXIÓ...

...per saber a qui NO votar.

EN ROTO I LA DEMOCRÀCIA

Raons per no creure en la democràcia (I)

Recordant Santa Bàrbara a l'estiu

Amb l’arribada del sol i la calor aquesta setmana han començat a sortir als mitjans de comunicació centenars de persones que es deixen caure per les platjes aprofitant, sobretot, el cap de setmana. Dins les connexions amb les diferents costes espanyoles la mirada sobre la Costa Brava tant sols reflexa els problemes i queixes dels banyistes. El temporal que van patir les poblacions marítimes de les comarques gironines encara és palpable i els banyistes es queixen que els accessos són deficients o que, fins i tot, pot resultar perillós per gent gran o nens petits.

I és que ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona. Mai més ben dit. Quan hi va haver el temporal el passat Octubre, on fins i tot va deixar un mort a Platja d’Aro, ningú de fora de les poblacions afectades es va queixar de l'actuació de les autoritats respecte les destrosses ocasionades. Des de llavors, han passat set mesos i hi ha hagut molta feina per fer en moltes poblacions, tot i això, no s'ha fet efectiu cap ajut als ajuntaments per part de la Generalitat o les altres administracions.

No es va escoltar als ciutadans afectats ni tampoc la veu de la gent que cada dia viu allà. Ni tant sols es va declarar zona catastròfica com si s’ha fet en d'altres llocs de Catalunya per situacions o desgràcies semblants. El que es desprèn de les informacions sobre l'estat de les platjes és que només es recorda les comarques gironines a l’estiu i quan hi ha eleccions. Després els polítics es queixaran de la baixa participació i els de Barcelona que no són benvinguts.

UNA D'EN ROMEU

Ara si

Despediu-vos del finançament.

La Gran Mentida de la Immigració (2)

Encara que sembli un muntatge, aquests tres pardalets de Romania van interrompre una festa d'aniversari del fill d'un company de feina, que es cel.lebrava a l'interior d'una illa de l'Eixample dreta de Barcelona el dissabte passat. Fins aquí res a dir.

L'objectiu no era un altre que pispar la roba, que humil i humanament deixa la gent per a una ONG, segurament per anar al Mercat dels Encants, a deu minuts d'aquest parc interior del barri del Fort Pienc, i vendre-la.

Davant d'una trentena de nens de 2 a 6 anys, que es van quedar bocabadats i no van parar de fer preguntes als pares, els dos nois van introduïr la noia dins el contenidor per la palanca on es dipositen les bosses amb roba; la varen deixar durant més de mitja hora a les fosques mentre triava què aprofitar, amb un encenedor perquè allà dins de claror n'hi havia més aviat poca, per no dir gens; i després de molta insistència per part d'aquest pare per què toquessin el dos, varen agafar unes quantes bosses i varen marxar.

I jo em pregunto: Com haguessin reaccionat els infants si s'hagués calat foc dins del contenidor? Cal que els nens i nenes vegin les males arts d'aquests lladres de l'Est? Perquè van fer cas omís als consells d'aquest pare de no entrar dintre amb el perill que comportava? Perquè els mossos no fan res davant de l'allau de menors estrangers que roben i emboliquen la troca als carrers de les nostres ciutats i pobles de Catalunya?

La resposta, com sempre, la tenim tots al cap.

L'ESGLÈSIA I ELS NENS...

Ara Irlanda. Abans França, Brasil, Estats Units, Polònia, Portugal, Alemanya... Quan es donaran a conèixer aquí els abusos que milers de nens han patit per part de capellans i "germans" de diverses escoles catòliques o cristianes?

SUBVENCIONS I CRISIS

Benvolguts contertulians digitals, em plau aportar, per primera vegada, la meva humil contribució en aquest bloc de llibertat en forma d'article

Com tots ja sabeu aquest cap de setmana es celebra a la capital de Ponent el ja tradicional Aplec del Caragol. Enguany esdevé la trentena edició, en una festa popular, carismàtica i que agermana lleidatans en torn del consum astronòmic de caragols, coques de recapte i òbviament molt i molt d’alcohol.
A tractar-se d’una festa tradicional catalana, gaudeix del reconeixement i la protecció econòmica de la Generalitat de Catalunya, amb una aportació de 19.000 € fins l’any passat. Tanmateix aquest any al·legant la ja famosa crisis que afecta el món, han decidit retallar aquesta subvenció amb 4.000 € menys.
És indignant que es posi en perill la nostre cultura al·legant una crisis que abans de les eleccions generals encara no existia.
Tantmateix, el més greu de tot és que una altre celebració popular forària, franquícia de la andalusa “feria de abril”, que es va realitzar a Barcelona no gaires dies abans de l’Aplec del Caragol, no va ser objecte de tal retallada en temps de crisis. Una feria que te un pressupost de 550.000 euros i que està majoritàriament subvencionat amb diners públics

Sí, és indignant, però és el que es mereix aquest poble per votar un president socialista, ignorant i alié a la realitat de la Catalunya que no parla castellà i viu fora de Barcelona

La gran mentida de la immigració (1).

Vull dedicar aquest espai a denunciar les mentides que ens han venut - sobretot polítics i periodistes - de lo bona que és la immigració. Se que n’hi han tantes que podríem escriure una enciclopèdia. En aquesta seria d’articles, els quals es titularan La gran mentida de la immigració () ,es denunciaran un per un els diferents enganys que ens han venut. Espero que tots els blogaires us sumeu en aquesta iniciativa i aporteu el vostre gra de sorra a aquesta denuncia col·lectiva contra els que ens han enganyat. Podeu escriure nous articles amb el mateix títol i el número corresponent. Sé que correm el risc de que ens tanquin el blog però, tal i com estan les coses, crec que és un risc que hem de corre. si ens el tanquéssin on estaria la llibertat d’expressió?

Dit això, començo el meu primer article parlant sobre la mentida que ens han venut els polítics referent a la manca de mà d’obra que hi havia i la necessitat de fer venir gent de fora per suplir-la. Dons bé, per si algú encara hi té algun dubte, em veig amb la capacitat d’afirmar que tot això és una gran mentida.

Fa uns dies rebíem una noticia des dels Estats Units: l’atur en el País més poderós del món és del 9%. Ningú pot negar que els EUA passa per la crisis més important dels darrers 80 anys. Estan en una de les pitjors crisis de la seva història. Les coses en el País més poderós del planeta no van massa bé. Crec que fins a aquest punt tothom hi estarà d’acord. Dons bé, en un dels pitjors moments econòmics de la seva història , els EEUU, tenen un atur del 9%. Vull fer memòria i recordar que a Espanya l’economia, en els darrers anys, ha anat molt bé. Es creaven llocs de treball, els salaris pujaven, creixia l’estat del benestar... dons bé, els índex d’atur més baixos d’Espanya no van baixar mai del 8%. Quina necessitat hi havia de fer venir gent de fora quan encara hi havia almenys un 8% dels espanyols sense feina??? Desgraciadament, la resposta a aquesta qüestió és vil i mesquina.

El PP va ser el primer de dir que es necessitava immigració pels llocs de treball però el que de veritat volia era utilitzar-la com a mà d’obra barata per a fer feliços els seus amics empresaris que els hi havien finançat les campanyes. El PSOE, en comptes de solucionar el problema i repatriar a tots els indocumentats, va veure el gran nombre de persones que aquest col·lectiu representava i va optar per a legalitzar-los, de la nit al dia, i així s'assegurarà un munt de vots del dia de demà a l’hora que posarà en mans de la immigració el futur del país.

Dons bé, ens agradi o no, aquesta és la veritat sobre la immigració; així de trista però així de real. Ho hem de dir clar i català, sense embuts i sense complexes. Ja és l’hora de dir les coses pel seu nom. Acabo l’article citant a Theilhard de Chardin: “tots els que volen fer triomfar la veritat abans d’hora, corren el risc d’acabar essent considerats uns heretges.”

segona enquesta

Aquí teniu el resultat de la segona enquesta del blog. El publico perquè romandri per sempre més en la nostra hemeroteca.

Esteu a favor que la pastilla de l’endemà es vengui a les farmàcies sense recepta mèdica n’hi límit d’edat?

SÍ
3 (37%)

NO
5 (62%)

Personalment, vull publicar el meu petit comentari respecte a l’enquesta: jo voto que NO. Com vaig publicar en el meu article no em sembla correcte que es vengui de manera descontrolada una pastilla tan perjudicial per a la salut com és la pastilla de l’endemà. Des del meu punt de vista hi ha d’haver-hi control perquè és l’única manera d’evitar que s’utilitzi aquesta pastilla com a mètode anticonceptiu.

Inviti-ho al la gent a que digui públicament les seves opinions. Moltes gràcies.

UNA D'EN ROTO

El primer pas

Avui em permetré fer-vos un regal. Ja fa molt de temps que comentem aquest tema i pel que sé, no només nosaltres. El tema no és cap altre que el canvi de castellà a català per part del diari del Grup Godó, La Vanguardia. Pel que sé es va posar com a data per al llançament rotatiu en català el passat 23 d'Abril, o sigui el passat Sant Jordi, una data si més no significativa. També he sentit veus que ara parlen del dia de Sant Joan.

La veritat és que si se'n parla és que hi ha moviments segurs. El problema deu ser la subvenció per fer-ho amb l'idioma del nostre país. Ja en el seu moment El Periodico no es va decidir a editar amb els dos idiomes fins que la Generalitat no li assegurés la subvenció. El govern de Pujol va cumplir conscient que només l'Avui cumplia l'espai de rotatiu nacional en català i calia més potenciació del nostre idioma. Ara li toca a La Vanguardia, però el govern de Montilla no deu estar-hi tant disposat, i més amb els problemes econòmics pels que passem els catalans.

Bé no m'allargo més. Aquí teniu el primer pas cap a un fet que molts volem veure com es converteix en realitat. La Vanguardia en català. De moment ja hi ha l'espai digital en el nostre idioma. No sé si el coneixieu però en cas que no...un petit regalet. Clikeu aquí.

LA CENSURA I MANIPULACIÓ DE TVE

No podia ser cap altre. Tot i que, sovint, els canals privats estatals ometen o, servint-se del sensacionalisme més groc, manipulen i abusen de certes informacions, ahir es va viure un nou capítol de censura i manipulació per part de TVE, la gran televisió espanyola. I aquesta va arribar en una retransmissió futbolística, la final de la Copa del Rei.

En un dels pocs actes que actualment més audiència congreguen davant del televisor, els futbolístics, TVE va ometre els xiulets als Reis i a l'himne d'Espanya, connectant en aquells moments amb Bilbao i Barcelona. I no tinguent prou amb això, va decidir posar les imatges en diferit, durant el descans, pujant el so del gran tema "nacional", abaixant els xiulets i crits dels aficionats, i, gràcies a una gran tasca de recerca a corre-cuita per part de l'equip de realització, mostrant imatges dels únics seguidors que, amb el cap ben alt i la mà al cor, sentien i compartien l'espanyolitat de l'himne.

I és que la història de TVE ho diu tot. Va nèixer durant la dictadura franquista, aquells anys en què tota informació, entre d'altres moltes coses, havia de ser revisada amb lupa i microscopi abans d'estar a disposició de tothom. I el llarg historial, més de cinquanta anys, del canal del govern de torn s'ha vist esquitxat constantment de censures i manipulacions abans i en plena democràcia. I no ens cal fer una recerca a les videoteques. Algunes d'aquestes restaran per sempre a la retina de l'espectador.

És vergonyós ometre la realitat d'allò que està passant. Però igual de vergonyoses són les reaccions del dia després. El dia en què, partits polítics d'un color o d'un altre s'acusen mútuament, o bé de la manipulació, o bé de la culpabilitat dels xiulets i del poc respecte per part de les aficions basques i catalanes. Avui és el dia que sentirem de tot. I avui és el dia on toca tallar caps. Des de Madrid es reclamaven des d'ahir a la nit. I com sempre, el cap de turc ha estat aquell que potser només seguia ordres. Polítiques s'entenen. Aquest matí ha estat destituït el director d'esports del canal, el sr Julián Reyes, de cognom premonitori, i TVE ha emès un comunicat demanant disculpes per "l'error" i negant tot intent de censura i manipulació. I s'hagut de montar una roda de premsa per part del director de la cadena estatal, el sr Javier Pons. Sort que no som xais ni idiotes. Sort que molts hem après amb el temps, encara que no tots... Voler enganyar a l'espectador d'aquesta manera és un insult a l'ésser humà. Però, com bé deia més amunt, la història de TVE és la gran història de la censura i la manipulació. La història de la mentida.

PRIMERES MESURES D'UN LEHENDAKARI SOCIALISTA...

ESPANYA, TRIBUNAL DE LA HAYA?

LA NOTICIA ESPERADA

Ja feia dies que esperàvem amb canaletes la noticia “bomba” que s’augurava per la vigília del debat sobre el estat de la nació. Una noticia polèmica que servirà per desviar l’atenció dels problemes reals d’Espanya i que obligarà als partits de l’oposició ha dedicar part del seu temps a tractar aquesta noticia i no poder centrar-se plenament en la crisis i en l’atur. Una altre jugada magistral del gran manipulador Zapaterocho que li permetrà distreure les masses dels veritables problemes del país.

Dons bé, aquesta noticia ens va arribar ahir de la boca de la ministre de salut Trinidad Jiménez deixant-nos catatònics al dir-nos que “la pastilla del dia desprès” es distribuirà a les farmàcies sense recepta mèdica ni límit d’edat. No és el primer cop que fan una llei polèmica per distreure a la gent – la llei de la desmemòria històrica, la nova llei de l’avort... en son clars exemples -. Però, aquest cop, el govern de Zapatero ha anat massa lluny: és una acte negligent que posa en perill la salut de les dones del nostre país.

Fins ara, quan per algun motiu una dona havia de fer ús d’aquesta pastilla, des del centre sanitari se la informa dels riscos que comporta per a la salut prendre aquesta pastilla i dels efectes secundaris que aquesta ingestió pot provocar a llarg termini. Aquests efectes van des de no poder tenir fills a un càncer de l’aparell reproductor femení. Actualment també queda enregistrat cada cop que una dona ha pres aquesta pastilla la qual cosa garantitza un control exhaustiu per a que no se’n faci un abús i així es vetlla per la salut de l’afectada.

Dons bé, em sembla que poca cosa més cal afegir perquè, a la que es permeti la venda incontrolada d’aquesta pastilla a les farmàcies, tot aquest control s’haurà acabat i no en dubto que algunes dones – joves i no tant joves - l’utilitzaran com ha mètode anticonceptiu i la prendran de forma abusiva posant en risc la seva salut.

Una incongruència més que se suma a la llarga llista del govern del gran mentider. Seguir en el poder no té preu i tot si val; encara que sigui posant en perill la salut de les persones. En contes de perdre el temps en el seu afany per jutjar a persones d’altres països, el senyor Garzón, podria començar per jutjar els de casa seva.

S'ACOSTA L'HORA DEL DIVORCI

Des dels darrers anys, no passa cap setmana sense que no hi hagi mals rotllos. Cada paraula, cada frase, cada explicació pot sonar o arribar distorsionada. Sembla un constant puteig. I mutu. Ara un estira més per aquí, ara l'altre cedeix una mica per allà. I viseversa. Els diàlegs es transformen, a vegades, en baralles. Dialèctiques, per sort. Però sempre un ha de cedir més que l'altre...i sovint, per no dir quasi sempre, toca agenollar-se perquè ens envaeix el sentiment de culpabilitat, perquè potser ens hem passat... o perquè ens acusen d'haver-nos passat.

I és que la relació de Catalunya amb Espanya, sembla la d'un matrimoni que no acaba de decidir-se mai. Bé, si: una part de la parella sotmet l'altra i no deixa fer. Això és evident. I així està siguent des del moment històric en què la Corona catalanoaragonesa i la castellana es van casar. I ha passat molt de temps des de llavors, molta història, i ara no toca repassar allò que tots ja sabem. Però si cal remarcar que sempre hi ha la mateixa víctima, i aquesta és Catalunya.

Sempre he pensat que s'ha de deixar fer a la família, a la parella, als amics, als coneguts...a la vida. I si et demanen consell o ajuda i pots oferir-te, doncs endavant. Però també he pensat, òbviament per la mateixa raó, que recípocrament vull el mateix. I aquí és quan no entenc la hipocresia i la falsedat d'Espanya. No podem fer res sense el seu consentiment, en aquestes alçades del segle XXI. Sembla que tots hem evolucionat, o la gran majoria, individualment i col.lectivament... Menys la idea d'Espanya, aquesta xarxa plena de bancs de peixos feta de "remiendos", com dirien els pescadors. Quan no és la llengua, és la política, l'economia, la cultura, l'esport i, a més, l'art religiós...sempre hi ha quelcom. I sempre hi sortim perdent.

I potser ara és el moment que arribi el divorci. Amistós, com no. Aquest és un matrimoni d'una parella vella, que potser es va estimar al principi, encara que deixeu-me que en dubti, sabent que, sobretot abans, els enllaços eren de conveniència. Aquesta és una parella que no es suporta des de fa molt. Aquesta és una unió on la víctima ha deixat clàrament constància del cansament acumulat al llarg de molts anys, tants anys... I potser ara és el moment de dir prou, mitjançant els nostres advocats, els polítics, i nosaltres mateixos, el poble català. Potser ara és el moment de posicionar-se, que els nostres representats ensenyin totes les seves cartes i dir amb valentia i amb el cor a la mà: Deixin's fer, que nosaltres els deixarem fer.

HOSPITAL CONSTITUCIONAL

Durant aquesta setmana han aparegut diverses informacions sobre el nostre Estatut, a la UCI en parada cardiorespiratòria des de que el PP el va portar al Tribunal Constitucional perquè, segons aquesta formació política, era inconstitucional. Tot i que, recordem, va ser votat per una àmplia majoria al Congrés dels Lleons, allà a la Carrera de San Jerónimo, i després d'haver passat un referèndum amb un si suficient a Catalunya.

Aquestes informacions venien a dir que el Tribunal Constitucional tenia quasi enllestit un veridicte sobre aquest. Un nou text que faria feliç als barons més durs del PSOE, i evidentment a tot el PP. Unes noves paraules que, tot i enunciar el mateix, canviarien la realitat d'allò que es va votar amb una explicació ben diferent dels articles més controvertits. D'aquesta manera, l'Estatut del 2006 canvia de planta al hospital, passant a la UVI, després de dos anys on els màxims experts (?) han estat buscant una vacuna idònia... i després que molts dels metges que el tenien en vigilància constantment hagin estat rellevats o traslladats a d'altres departaments. Bàsicament a geriatria.

Ara ens diuen que es troba estabilitzat, que ja no es tem per la seva vida. És més, sembla que sortirà del coma profund ben aviat. Però molts especialistes, sobretot d'aquí, creuen que no tornarà a ser el mateix, que la columna vertebral ha sofert danys irreversibles i que deixaran seqüeles de per vida... encara que no saben si afectarà a la mobilitat, al gust, al tacte o a la parla. O tots inclosos...

Ens informaran durants les properes setmanes com evoluciona i quins progressos fa el pacient, encara que tots pensem que hi hauran, quasi amb tota seguretat, retrocessos. I quan sigui l'hora de l'alta mèdica, veurem si els metges del nostre país seran capaços de reaccionar, ajudant-lo a caminar, amb crosses o amb cadira de rodes, o, en càs de que saltin punts (i fins i tot comes), li practicaran l'eutanàsia.

EL PP I LA DIADA DE SANT JORDI

Aquestes dues imatges són el reflex de la importància que té la Diada de Sant Jordi pel PP. A dos-quarts d'una, mentre esperaven el seu gran líder Mariano Rajoy, tota la flor-i-nata del PP barceloní celebrava la diada amb senyera i tot. Hores més tard, cap a les sis de la tarda, mentre la resta de parades, comercials, ong's i polítiques, seguien celebrant la jornada, la del PP havia tancat la paradeta, i els seus membres devien seguir festejant Sant Jordi lluny de la Rambla, suposem que en la intimitat...

VÈNCRE O MORIR AL CENTRE.

Després de quatre anys amb una política d’oposició basada en l’atac constant contra Catalunya, Mariano Rajoy, va veure el març del 2008 que amb aquesta estratègia la seva base de votants havia tocat sostre. Amb quatre anys a l’oposició va poder pujar de votants i recuperar terreny perdut però també va veure que la seva victòria a Madrid passa primer per Catalunya.

De seguida es va posar en marxa i va començar a fer un viratge cap al centre i a vendre una imatge de partit moderat. Va començar fent una neteja de cara al partit traient pesos pesats que encara recordaven al senyor Aznar i posant cares joves, noves i femenines al capdavant. Com era d’esperar el seu viratge – o deriva segons qui ho expliqui – va despertar malestar en els sectors més radicals del Partit Popular però després de la seva victòria en el congrés de Valencia, quedava legitimat per seguir al cap davant del partit.

Mariano Rajoy, que en la intimitat parla gallec, mai de la vida havia pronunciat públicament una paraula amb aquesta llengua quan estava a la dreta del senyor Fraga. No cal dir que no és que mostrés masses simpaties – més aviat eren empaties - per a les altres llengües d’Espanya durant els anys en que va ocupar diferents càrrecs sota les ordres del senyor Aznar.

Ja fa cosa d’un mes en el programa de televisió espanyola “ Tengo una pregunta para usted” Don Mariano, es va acomiadar d’una catalana davant de tota Espanya amb un “bona nit”. Aquestes dues paraules tan simples marcaven un punt d’inflexió en la nova estratègia del líder popular: començava a ginyar l’ullet als catalans. Pocs podrien imaginar que un simple “bona nit”, un mes més tard, esdevindria en la seva assistència a la diada de Sant Jordi.

Sens cap mena de dubte: el Rajoy esta capficat a portar fins al límit el seu gir cap al centre. No semblen importar-li les crítiques dels barons més radicals el seu partit. Que lluny està d’aquella imatge de l’11 d’octubre de 2007 al costat de la bandera espanyola en la qual, Don Mariano, pretenia exercir les funcions de cap d’estat encoratjant als espanyols a celebrar amb orgull el dia de la Hispanitat. Una cosa està clara: o venç o mort. És molt aviat per a fer especulacions sobre el que pot passar en un futur però és inevitable que dins del meu cap ressonin les paraules que fa més d’un any ja sortien de la boca del cèlebre Losantos: Mariano!!! Al centro no se ganan las elecciones!!!! El temps li donarà la raó???

EL ROTO I LES ONES

DIADA DE SANT JORDI

Aquest proper dijous és Sant Jordi. Els carrers dels nostres pobles i ciutats tornaran a estar plé de parades de llibres i roses; parades d'estudiants intentant fer l'agost per poder marxar de viatge de fi de curs o carrera, parades de gitanos venent roses, parades de llibreters amb les darreres novetats editorials, parades de llibreters amb antigues però valuoses peces literàries, parades amb escriptors signant i dedicant exemplars de la seva última novel.la. Lectures corals i concursos literaris a les escoles, instituts, facultats...

Carrers tallats, sobretot a Barcelona, on una gran multitud passejarà amb un llibre sota el braç, i, en els alguns casos, algunes portaran una o vàries roses a les mans. Roses per les esposes, per les xicotes, per les mares, per les àvies, per les germanes, per les amigues... Regal de roses a les companyes de feina que sempre responen amb un "Moltes gràcies, quin detall..." però que mai s'escuren les butxaques per regalar-te un llibre. Roses fresques, roses, vermelles, blaves, blanques, grogues, negres i pancides. Poques roses barates i moltes de cares.

Senyeres a quasi tot arreu: a les roses, a les parades de venda, a les parades polítiques, a les escoles, a certes institucions, als grans centres comercials, a les llibreries. Senyeres als pins de les americanes dels polítics que esmorzaran tots plegats canapés, convidats pel President, pagats per tots nosaltres. Senyeres als busos, a les bosses i qui sap on, i a pocs balcons... Cada vegada menys balcons. I alguna estelada.

Escriptors, o autors de llibres, que corren d'una banda a l'altra de la ciutat per poder signar, per poder xerrar o per anar als coctels que les editorials ofereixen aquest dia; tornant a còrrer per ser entrevistats a les unitats mòbils de radios, de teles... Autors que es multipliquen com gremlins amb un objetiu: vendre, vendre i guanyar. I guanyar diners, no lectors, és clar.

Serà Sant Jordi. La data en què es venen la majoria de llibres que es vendran durant tot un any. Serà la Diada de Sant Jordi, per alguns el dia dels enamorats a Catalunya, per d'altres un negoci, i per uns quants un dia qualsevol de primavera per passejar. Però quan acabi el dia, pocs llegiran, i la gran majoria, aquesta multitud de gent que portarà el llibre sota el braç, el deixaran al prestatge, a la tauleta o on sigui i esperaran la diada de l'any vinent. I mentrestant, molts llibres dormiran, si no moren, emplenant-se de pols...i les paraules reposaran, perdent-se en la memòria d'aquells que una vegada les van utilitzar, les van escriure...per a ser llegides.

I NO HA PASSAT RES

Ja fa més de un mes de les eleccions a Lehendakari i finalment s’ha acabat amb anys d’especulacions sobre si, en el cas que fos possible, els dos principals partits espanyols pactarien al País Basc per a fer fora als nacionalistes. Dons bé, el pacte de govern entre PSOE-PP ja és una realitat.

És inevitable fer una paral·lelisme amb Catalunya i recordar les eleccions del 2003 i, sobretot, les del 2006. Veure com l’avarícia i la set de poder passen per sobre la coherència i la voluntat d’un poble. El PSC no va dubtar en ajuntar-se amb ERC i ICV per a formar govern i així fer fora la força més votada i la legitima guanyadora de les eleccions: CiU. Però, en el cas català, l’aritmètica suma i, ens agradi o no, el tripartit o pacte d’entesa – com cullons l’hi vulguin dir - tenen més de la meitat dels diputats del parlament de Catalunya i més de la meitat dels vots. A Euskadi, aquesta aritmètica, és completament diferent.

Recordo converses amb amics en les quals ens cagàvem amb la mare que va parir als d’ERC per haver donat la presidència als socialistes i dèiem que a Euskadi això no passaria. Al·legàvem que els catalans som uns cagats i que a els bascos això no se’ls hi faria perquè la societat no ho toleraria. Dons bé senyors, ha passat. I no és que hagi passat d'una forma neta sinó que ha passat mitjançant una seria de trampes antidemocràtiques mai vistes en una democràcia moderna.

El PNV ha estat la Força més votada i amb més diputats a la cambra de Vitòria. El PSOE-PP no arriben en nombre de diputats a la majoria absoluta i, si ens basem amb el nombre de vots, encara es queden més lluny l’equador. Recordem que si contessin els cent mil vots nuls corresponents a l’esquerra aberzale, quedaria dibuixat un mapa polític ben diferent en el qual PSOE i PP hi perdrien molt de poder. Per tant, el PSOE-PP, a diferencia del pacte d’entesa a Catalunya, no compten ni amb la meitat del suport de la població. Aquest fet agreuja encara més la situació: estan totalment deslegitimats per a formar govern. L’única legitimació possible que tindrien en una democràcia normal és estar a la presó. Tot i així, amb aquestes trampes antidemocràtiques que han fet per a arribar a formar govern, i a sobre no essent la força més votada, han tingut la barra de pactar i fer fora al guanyador.

Dons bé senyors, s’han mofat i han insultat la paraula democràcia i no ha passat res. On està aquella força basca que tothom tan deia i la qual tothom tan temia? Han fet fora del govern als legítims guanyadors nacionalistes. Els parits del nou govern no son la majoria dels bascos, tothom ho sap i tothom calla. I a sobre, ho han fet d’una manera il·legal i mesquina. On estan els atemptats i les manifestacions que tothom augurava??? Tret d’alguna innocent amenaça d’ETA al dia de Aberri Eguna i la retirada del suport del PNV a Madrid, ningú ha dit res i ningú ha fet res.

No nego que en el seu moment Euskadi tingues una força social que la feia temuda i respectada per a tothom però, això ja fa temps que s’ha acabat. Ells ho sabien però continuaven venent aquest principi maquiavèl·lic el qual els hi havia funcionat durant trenat anys: “només respectes el que tems”. Dons bé, Euskadi ha deixat de ser respectada. S’han malacostumat durant anys a estar-se quiets de braços plegats i veure com ETA els feia la feina bruta i ells escombrar cap a casa una part del que ETA reivindicava – i de rebot els catalans també n’em sortit beneficiats -. I ara, la societat està adormida i ja no té la força que tenia anys enrere i, amb ETA sota mínims, Madrid té via lliure per a fer el que vulgui al País Basc.

Vull acabar aquest escrit felicitant al PSOE-PP. Ni Goebbels ho hauria fet tant bé. Han sabut mentir i manipular fins al punt que han domesticat el que tothom tenia com la societat més “salvatge” d’Europa. Tot i no estar legitimats per governar, ho han fet i ho faran davant la passivitat de la societat Basca. Moltes felicitats. De ven segur que els historiadors del futur analitzaran profundament aquesta efímera.

I perquè no ens preocupem de res ja han trobat la forma de mantenir-nos ocupats: Mestalla . Quina estranya coincidència no trobeu?

Josep Lluís, aquí y en la China Popular...o convergent

Carod Rovira és un home llest. Molt llest. Ja en el passat va saber reflotar ERC quan aquesta estava morta i enterrada. Va saber aprofitar com ningú la presència de l'enemic hostil dels catalans José Maria Aznar a Madrid. En definitiva és un home que s'ha sabut adaptar als vents que bufin o el que és el mateix, un bon polític.

Aquesta intel·ligència l'ha portat a arribar al capdavant del partit però també li està servint per sobreviure. Davant les eleccions primàries del partit, i veient que en sortiria derrotat Carod no es presenta i per tant no pot sortir derrotat, que al cap i a la fi és una victòria. Resultat: Puigcercós reflexa la realitat d'un partit que sembla del tot dividit.

Ahir surt a la llum un nou capítol on en Josep Lluís (aquí y en la China Popular) demostra el seu dirigisme polític i la seva capacitat per convertir-se en una veleta que s'adapta perfectament als vents que bufen. Carod anuncia als mitjans que renuncia a ser el cap de llista a les properes eleccions autonòmiques catalanes i per tant, es cura en salut. I ho fa en una nit on el protagonista havia de ser Puigcercós ja que era qui feia la conferència, però en Josep Lluís és llest fins i tot per això.

D'aquesta manera Carod aparenta que vol deixar via lliure a Puigcercós, i de passada, davant el panorama polític català, amb un tripartit més que desgastat, deixa de guanyar-se rivalitats. Després de Perpinyà, Jerusalem i el desgast del dia a dia del poder no es vol cremar més, no pot, "Que sigui un altre el que es cremi".

Carod sap que bufen temps de canvi, que el català està molt però que molt emprenyat i ERC pot ser clau per al canvi de govern. Ja fa temps que CiU li pica l'ullet als republicans i Carod no vol fer un lleig a ningú i creu que en un futur pot tenir una petita habitació a la Casa Gran. Ha provat el poder, i la veritat és que s'hi està molt bé. Així que, per què no quatre anys més?

78 anys sense República

Avui es commemoren els 78 anys de la proclamació de la Segona República espanyola. Una arribada ja per començar discutida i polèmica ja que les votacions municipals es varen pendre com un plebiscit al rei Alfons XIII i només a les grans ciutats el vot va ser negatiu a l'ordre monàrquic. I diuen que el que comença malament acaba malament. Així que ajudada per una crisi econòmica mundial deguda a la ona expansiva del crack del 29 i a un moviment pendular entre les dues espanyes que feia que trontollar les bases del sistema, la esperada República va durar menys del que es preveia. Al final un "Alzamiento militar" va acabar amb les aspiracions d’un estat que era dels més moderns del món.

Més enllà del que es pugui pensar i sobretot dir en alguns mitjans, l’alzamiento no va ser obra de Francisco Franco, sinó que aquest si va afegir després, quan les coses ja pintaven millor per els insurgents; el gallec, molt llest, es quedaria 40 anys manant i assegut a la poltrona. Amb tot lligat i molt ben lligat. I és que el Caudillo va saber crear una Espanya al seu voltant que encara l’enyora, una Espanya sense comunistes, sense catalans ni judeo-masonicos. Una Espanya sense debats per el finançament, sense debats per l’educació, sense debats lingüístics. En definitiva, una Espanya sense debats.

La República va marxar el mes d’Abril del 1939 i amb ella milers d’espanyols tant dignes com els de l’altre bàndol. D’aquests nombrosos artistes, intel•lectuals, filòsofs i pensadors que al cap i a la fi eren els articuladors, juntament amb la classe obrera, d'una Espanya que caminava cap a la modernitat a marxes forçades. A hores d’ara, Abril del 2009, d’aquella república no en queda res. Només llibres, banderes i records de lagent, cada vegada menys records. Ens hem quedat amb una monarquia que ni molts se la creuen però millor mirar cap a una altra banda i callar.

Avui pocs celebraran el que gran part dels espanyols van celebrar fa 78 anys. Avui tothom farà la seva, tothom està atabalat. Ningú vol pensar en política, per què? És avorrida. I és que el Caudillo ho va deixar tot “atado y bién atado”.

P.D: No vull sentir que era una República sense republicans. O és que es mantenen sistemes polítics sense que hi hagi gent que els recolzi?

Perquè l’enquesta no es perdi en el temps

Publico en forma d’article el resultat de la primera enquesta. Els blogaires hem dit que NO. No a la intervenció per part de l’estat a la banca privada. I encara menys si, a sobre, els directius es van reparteixen diners dies abans de declarar-se insolvents... això si que és no conèixer el significat de la paraula vergonya!!!

Contra tot pronòstic, hi ha hagut un vot en a favor de la intervenció estatal. Algú vol dir qui ha sigut??? Perquè després ens acusin que no hi ha pluralitat...



Esteu a favor que el govern destini 9.000 milions d’euros per a salvar CCM?

SI
1 (9%)

NO
10 (90%)

Morir matant o el retorn dels matins cara al sol

Jimenez Losantos deixa las Mañanas de la Cope. Ja és un fet. Però qui dubte que Losantos morirà matant?

És curiós com la ràdio dels bisbes faci fora a l’home que li ha donat més audiència de llarg en els últims anys. L’home que ha fet que la gent escoltés aquesta ràdio, fins i tot aquells que no comparteixen les seves idees. Gent com jo sense anar més lluny. Això, si no recordo malament, només ho havia fet José Maria García en els seus bons temps, el butanito. L’home que va fer anar de cul a tota la direcció de la ràdio com sembla que ara ho ha fet Jiménez Losantos, convidat a canviar de programa i acompanyar a les nits a César Vidal a les nits.

Et pot agradar més o menys. Pot caure millor o pitjor; però no li treurem cap mèrit. Jiménez Losantos ha tingut el mèrit de mantenir una mentida dia si dia també durant 4 anys. Proveu de mentir sobre alguna cosa durant dos dies, veureu que us costa. Veureu com al final caureu. Ell no. Ell i Pedro J. fins al final amb l’àcid bòric i ETA a l’11 M. Només les eleccions del 2008 que van tornar a ratificar a Zapatero el van fer callar un xic. Només un xic.

Jiménez Losantos morirà matant. Utilitzant el verí de la paraula. Mantenint la tensió a través de les ones, els blocs o la televisió. Losantos és molt Losantos i marxarà amb Pedro J. Ramírez i amb Esperanza Aguirre allà on el portin. No patim per ell. Des de allà tornarà a revifar la Espanya esquizofrènica. Les dos Espanyes. Tornarem a l’Espanya en blanc i negre. Tornarem a pensar que la Guerra Civil torna a esclatar avui mateix. Tornaran, no ho dubteu, els matins cara al sol.

EL ROTO I LA POLÍTICA ESPANYOLA

EL ROTO, CALEN MÉS PARAULES?

Festival del Cajón y la sinrazón

Avui Farruquito actua a Barcelona, hi ho fa ni més ni menys que al Palau de la Música Catalana. D’aquesta manera el ballarí de flamenc clausura amb la seva actuació el Festival de Cajón (si si, amb castellà) i ho fa en un dels edificis més emblemàtics de la ciutat comtal i de Catalunya. Tot un símbol de catalanitat. Juan Manuel Fernadez Montoya, així es diu en realitat Farruquito, actuarà en un lloc on mai hauria de trepitjar un personatge com ell, però en realitat la culpa no és seva.

La culpa la tenen els polítics d’aquest país, i indirectament per tant, nosaltres. Davant aquesta actuació jo preguntaria a més d’un: Per què polítics de partits com ERC o ICV es queixen de les corrides de toros, a part de per altres continguts, perquè són un símbol espanyol? No tinc realment res a favor de les corrides de toros, però o tots moros o tots cristians. Per què no es queixen ara quan un bailaor flamenc està a punt d’actuar a un recinte tant important i amb una càrrega nacionalista com és el Palau de la Música?

Cal recordar a més, que a part de ser un bailaor de flamenc, aquest “senyor” va atropellar a una persona matant-la. Cal recordar que aquest “senyor” després de matar-la no la va socórrer. Cal recordar que aquest “senyor” no tenia ni tan sols carnet de conduir. I per últim recordar que aquest “senyor” va voler enganyar la policia assegurant que qui conduïa el cotxe era el seu germà i no ell. Crec en part amb la reincerció social, però actuar al Palau de la Música requeriria (fins fa poc era així) el llistó més alt a nivell artístic i personal.

L’últim que perd un país és la dignitat, i Catalunya, gràcies als seus dirigents, fa temps que la va perdre.

Perquè ho tinguem en compte a l’hora d’escriure

El llibre que m’estic llegint comença amb uns fragments extrets de “l’Àlbum Foix, una successió d’instants”, a cura de Joan de Déu Domènech i Vinyet Panyella. N’hi ha un que m’ha cridat especialment l’atenció i he trobat molt interessant de compartir-lo amb vosaltres. M’agraderia dedicar aquest espai per a aquesta classe d’articles. Us invito a que feu el mateix i publiqueu aquests petits tresors perquè tots els puguem gaudir.

“Un punt de vista compartit per molts periodistes de mèrit és que el “diari” és una cosa que “es perd”. Tant li fa una errada (informativa, gràfica, tipogràfica, gramatical). Un altre número substitueix l’endemà a l’anterior. Dimecres ningú recorda ja el diari de dimarts. Error. Error funestíssim. És tota la desfeta del periodisme actual. Puix que al nostre entendre un diari, com un poema, s’ha de redactar, compaginar, imprimir pensant amb els nostres successor d’ací a dos segles. ( No discutirem ara la mala qualitat del paper i tinta que impossibiliten etc.) d’ací a cent anys, d’ací a dos-cents, serem judiciats pels nostres diaris! Cada número nou del diari hauria d’ésser considerat com un llegat que fem a l’eternitat.”

(J.V. Foix a La Publicitat, 31-III-1932).

70 anys després: España antes roja que rota!

En el dia de hoy cautivo y desarmado el ejercito rojo han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. LA GUERRA HA TERMINADO.

Així anunciava, Francisco Franco, tal dia com avui de fa 70 anys el final d’una guerra civil espanyola que seria el preludi d’una guerra mundial que esclataria uns quants mesos més tard.

Aquella guerra, com totes, va comportar l’aparició de vencedors i vençuts. De alabats i senyalats. Tot i que ja feia temps que es parlava de les dos Espanyas, la dels rojos i la dels altres, la realitat era que n’hi havia més de dos. El desenllaç de la guerra, la postguerra i evidentment els 40 anys de franquisme que no van deixar aixecar al cap ni als vençuts ni als fills dels vençuts i va acabar per simplificar Espanya en dos. Segurament per allò que la guerra ho simplifica tot.

Tot i que semblava una simplificació de l’Estat espanyol 70 anys després las dos Espanyes estan més vives que mai. No hi ha prova més clara que veure el mapa electoral després d’unes eleccions generals. Una Espanya en blau i una Espanya en vermell. Tot i que la transició va confirmar allò que tothom sabia, que els nacionalismes perifèrics no tenien la força per independitzar-se, també va confirmar que tant Euskadi com Catalunya serien claus per a una estabilitat de la democràcia. Ara podem afirmar que aquests anys han estat un petit parèntesi i que els nacionalismes perifèrics, no l’espanyol, tornaran a passar gana.

Dos colors dominen per fi, Espanya. El vermell i el blau. Precisament el que ells volien. El primer pas va ser l’arribada dels socialistes al poder a Catalunya i precisament avui s’ha firmat el pacte entre PP i PSOE per confirmar que Patxi López serà el pròxim Lehendakari durant 4 anys amb l’ajut d’una Llei de Partits nascuda per això, fer fora els nacionalismes a Euskadi.

Enrera queda l’oblit que PP i PSOE no es puguin veure, queden enrera les diferències a la hora d’articular l’estat, les diferencies a la hora d’entendre el paper de l’Església. Enrera queda el paper que han tingut partits com CiU o PNV alhora d’articular l’estat espanyol. Tot queda enrera i no es té memòria. Tot sigui per el poder. I setanta anys després de que s’enfrontessin aquelles diferents Espanyes es confirma la vella i rància frase de: España, antes roja que rota.

LA INTERVENCIÓ A LA CCM O EL REGAL SOCIALISTA

El passat dissabte el Banc d'Espanya va decidir intervenir la "Caja Castilla-La Mancha" i va convocar el seu president, el socialista José Pedro Hernández Moltó, a una reunió amb caràcter d'urgència a la seu central de Madrid el diumenge al matí per aclarir els suposats beneficis de l'exercici anterior, uns 90 milions d'euros. L'endemà, el diumenge, es convoca un Consell de Ministres extraordinari a les 6 de la tarda per estudiar el decret llei sobre la decisió d'intervenir l'entitat financera. I acabat l'estudi, el govern decideix aprovar un aval de 9.000 milions d'euros. Recordem que la CCM va estar estudiant la possibilitat de fusionar-se amb Unicaja, la caixa de Cadis, Antequera i Ronda, i que finalment no es va arribar a cap acord...

Durant els darrers mesos, hem vist com pràcticament tots els "socis" de l'Estat Espanyol, tant a la Unió Europea com als Estats Units i al Canadà, s'han vist obligats a intervenir o nacionalitzar diferents bancs degut a la greu crisi econòmica mundial, generada en gran mesura per les irresponsabilitats d'aquests en varis i diferents assumptes que tots coneixem. Cada setmana hi havia alguna notícia. Les més impactants dels USA i del Regne Unit. Però el missatge que es repetia una i altra vegada des de Madrid era el mateix: els nostres bancs i caixes són els més sans del món. La banca espanyola està sanejada. I així, setmana rera setmana, fins el passat diumenge, quan s'embolica la troca.

I com sempre, en aquesta merda d'estat en el que ens ha tocat viure, el dilluns comencen les acusacions. I aquestes sempre marcades pel bipartidisme espanyol, per les anomenades molt interessàdament des dels mitjans les "dues Espanyes". PSOE versus PP. "Rojos" contra "nacionales". L'etern problema de la política espanyola des de finals de segle XIX. Teories de la conspiració redactades des del carrer Ferraz, que si tot comença en un poblet de Castella, quan varis militants del PP, com no, comencen a enviar sms sobre la situació de la caixa a principis de gener, generant una fuga de capital de 2000 milions en dos mesos... O acusacions des de Génova, que si mala gestió per part dels consellers de la caixa (per cert, aquests són tant del partido obrero español com del partido popular!), que si s'havia d'haver actuat abans...i així un llarg etcètera, que a mi, personalment, em cansen, i a en Berlanga li podria donar un bon guió cinematogràfic.

Però per molts analisis que féssim, per moltes neurones que creméssim pensant el perquè d'aquesta intervenció, només el temps ens acabarà explicant la veritat. Recordem el cas Banesto, l'any 1993 i concretament el dia dels Sants Innocents, quan es va acusar a Mario Conde de robar diners del banc del qual era propietari, i que el temps ha demostrat que tant el PSOE com el PP, una altra vegada com no, es van voler carregar un empresari amb voluntat de poder polític i regalar el seu banc als seus amics del Santander (en Conde, un sant tampoc debia ser!). O la intervenció l'any 2003 del valencià Eurobank del Meditarraneo per part del govern del PP amb certa pudor zaplanista...

I el més significant de tot plegat és que, finalment, l'Unicaja, l'andalusa que pretenia la manxega, es farà per uns 3.000 milions d'euros amb el control d'una part de l'entitat financera. Per tant, res més a dir. Bé, potser si. Que tot queda a casa. A la casa socialista, és clar. I passaran encara uns quants anys per saber com estava tot pactat entre el gran baró anticatalanista i president de la Junta de Andalucía, el sr Chaves, i el president de l'Estat i un dels grans mentiders del segle XXI, en Zapaterocchio.

Acabo i em pregunto: podria provocar una anticrisi o una crisi pitjor repartir els 9.000 milions d'aquesta ajuda entre els quasi 50 milions d'habitants de l'estat? Seria una gravetat que toqués a 180 milions per cap? Seria terrible per l'estat tenir una cinquentena de milions de rics?

Quin regal que seria, si...i no com el regal d'en Zapatero un cop més a Andalusia...

En fi, mentre espero que els milions em caiguin a sobre, vaig a probar-me un nou model de preservatiu que ha sortit al mercat només per tocar els collons al Vaticà.

LAMENTABLE

Article extret de la Vanguardia.es. No he afegit ni una coma ni un punt...no feia falta. Aquets són els que ens han de pagar la jubilació???


"Voli [sic] en el culo del profesor", "liándola en clase después de unas cervezas", "pirómanas en clase", "gamberradas en clase" o "tirando la clase [literalmente] por la ventana"...

Estos son algunos de los vídeos que estudiantes de institutos españoles han grabado con sus teléfonos móviles y posteriormente subido a portales públicos como Youtube.

La popularización de los teléfonos móviles entre los adolescentes y el hecho que ahora prácticamente todos ellos incorporen cámaras que toman fotos y vídeos permite a los adolescentes más problemáticos inmortalizar sus supuestas gestas en el centro educativo y luego difundirlas por Internet.

Las secuencias que se pueden encontrar con una simple búsqueda en portales de intercambio de vídeos como Youtube van de gamberradas como bajarse los pantalones en clase al vandalismo de tirar las sillas de clase por la ventana. A veces los profesores son, sin saberlo, protagonistas de este tipo de vídeos.

Un profesor, denunciado por requisar un móvil en clase
La abogada especializada en educación y vinculada al sindicato CCOO Carmen Perona ha llevado en el último año dos casos relacionados con el uso del móvil en clase: en el primero, un profesor había encontrado en Internet un vídeo-montaje con su imagen en situaciones humillantes. En el segundo, unos padres denunciaban por la vía penal a un maestro, al director y al jefe de estudios de un centro por requisarle el teléfono móvil a una alumna.

Aunque el primer caso fue desestimado por el juez y en el segundo el portal retiró el vídeo y no hubo juicio porque no se identificó a los autores, estas dos situaciones son una buena muestra del doble problema al que se enfrentan estos profesores.

La solución: el reglamento interno
Muchos centros educativos han incorporado a sus regimenes internos la prohibición de utilizar el móvil en las aulas y pasillos, pero la norma no siempre se cumple y algunos alumnos incluso graban descaradamente al profesor mientras les reprocha su actitud.

Todas las partes del sistema educativo consultadas, sin embargo, coinciden en que este tipo de situaciones ya se están solucionando con la aplicación del reglamento interno y aplicando el mismo rasero que cualquier otro tipo de indisciplinas.

La abogada Carmen Perona explica que los centros pueden prohibir el uso del teléfono en el aula y requisar el teléfono hasta que los padres vengan a recogerlo, pero no quedárselo. Cuando el teléfono se ha usado para grabar al profesor, alguna pelea o acto de vandalismo, el centro puede coger el teléfono y llevarlo al ministerio fiscal para que investigue si puede haber delito.

El problema afecta sobretodo a los institutos
En los centros de primaria no hay "grandes conflictos" por este motivo, según la impresión de Josep Fernández, miembro de la asociación de maestros Rosa Sensat. En cambio, el problema parece afectar más a los institutos de secundaria. En centros como el IES Llagostera la batalla contra el uso de los móviles en las clases por parte de los alumnos llevó incluso a instalar inhibidores de frecuencia, pero el sistema no ha funcionado como se esperaba porque no afecta todos los operadores a la vez.

El actual director del centro, Josep Besart, asegura que el problema "ha bajado mucho" en los últimos tiempos y lo atribuye a que "se ha endurecido la normativa" para que no se pueda utilizar el móvil en el transcurso de ninguna actividad docente. Además, recomiendan a los padres que "el teléfono móvil no debería entrar en el instituto".

La Federación de Padres de Enseñanza de Alumnos de Enseñanza Secundaria de Catalunya (FAPAES) también coincide que los padres tienen un papel esencial en la concienciación de sus hijos sobre el uso que deben o pueden hacer de sus teléfonos móviles. "Cuando las familias compran o dan un móvil a sus hijos tiene que acompañarlo de unas normas de uso", asegura Pere Farriol, el presidente de la asociación.

Estas normas tienen que explicarse al adolescente "con pedagogía" para que las comprenda y asimile porque, tal y como agrega Farriol, al fin y al cabo se trata de "un problema de valores" idéntico al de cualquier otra gamberrada. En el Sindicato de Maestros de Secundaria ASPECP aseguran que este es sólo "uno más de los conflictos" presentes en los centros educativos.