En el dia de hoy cautivo y desarmado el ejercito rojo han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. LA GUERRA HA TERMINADO.
Així anunciava, Francisco Franco, tal dia com avui de fa 70 anys el final d’una guerra civil espanyola que seria el preludi d’una guerra mundial que esclataria uns quants mesos més tard.
Aquella guerra, com totes, va comportar l’aparició de vencedors i vençuts. De alabats i senyalats. Tot i que ja feia temps que es parlava de les dos Espanyas, la dels rojos i la dels altres, la realitat era que n’hi havia més de dos. El desenllaç de la guerra, la postguerra i evidentment els 40 anys de franquisme que no van deixar aixecar al cap ni als vençuts ni als fills dels vençuts i va acabar per simplificar Espanya en dos. Segurament per allò que la guerra ho simplifica tot.
Tot i que semblava una simplificació de l’Estat espanyol 70 anys després las dos Espanyes estan més vives que mai. No hi ha prova més clara que veure el mapa electoral després d’unes eleccions generals. Una Espanya en blau i una Espanya en vermell. Tot i que la transició va confirmar allò que tothom sabia, que els nacionalismes perifèrics no tenien la força per independitzar-se, també va confirmar que tant Euskadi com Catalunya serien claus per a una estabilitat de la democràcia. Ara podem afirmar que aquests anys han estat un petit parèntesi i que els nacionalismes perifèrics, no l’espanyol, tornaran a passar gana.
Dos colors dominen per fi, Espanya. El vermell i el blau. Precisament el que ells volien. El primer pas va ser l’arribada dels socialistes al poder a Catalunya i precisament avui s’ha firmat el pacte entre PP i PSOE per confirmar que Patxi López serà el pròxim Lehendakari durant 4 anys amb l’ajut d’una Llei de Partits nascuda per això, fer fora els nacionalismes a Euskadi.
Enrera queda l’oblit que PP i PSOE no es puguin veure, queden enrera les diferències a la hora d’articular l’estat, les diferencies a la hora d’entendre el paper de l’Església. Enrera queda el paper que han tingut partits com CiU o PNV alhora d’articular l’estat espanyol. Tot queda enrera i no es té memòria. Tot sigui per el poder. I setanta anys després de que s’enfrontessin aquelles diferents Espanyes es confirma la vella i rància frase de: España, antes roja que rota.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Coquito, m'ha encantat aquest escrit, tant per el fons com, i molt, per la forma...FELICITATS!!!
ResponderEliminarI et vull animar. Que sàpigues, que quasi tot és cíclic, i aquest mapa d'Espanya en blau i vermell, canviarà. Dintre de res s'hauran de convocar eleccions al Parlament de Catalunya, perquè, com tots sabem, això del tripartit no funciona. I serà el moment que CIU, de fet els únics, tornaran al poder sols o de la mà d'ERC, perquè aquests no estan legitimats per poder repetir un govern "d'esquerres i progrés", la seves bases no ho acceptarien.
I pel que fa a Euskadi, res de quatre anys. És impossible que el PP i el PSOE aguantin quatre anys junts a Euskadi. Temps al temps. El maig serà calent, molt calent al nord, entre vagues generals i d'altres temes que aniran sorgint. Ja ho veuràs.
I tal i com estan els ànims al PP (una cosa és el missatge públic, i una de ben diferent el que passa realment dins) acabarem veient una España coja, antes que roja!!!
En primer lloc felicitar-te pel teu escrit. Cada cop marques més perfil propi i t’acostes a la perfecció dels nostres estimats Julianes, Barbetes, Sostres... llegir articles com aquests són una delícia. La guia Michelin els podria tenir en compte per a la seva propera edició.
ResponderEliminarLes dues espanyes!!! Ja fa tants anys que duren; segles!!! Diguem-li progressistes i conservadors, rojos i nacionals, socialistes i populars... No són res més que els mateixos gossos amb diferents collars. Es tiren els plats pel cap i es critiquen diàriament l’un a l’altre. La seva política és destruir no construir. El més fascinant de tot plegat és que no importa com de tenses estiguin les relacions entre elles. No importen les fortes discrepàncies en la nova llei de l’abort, la retirada de tropes del kosovo, la crisis econòmica... són capaces de deixar de banda a l’instant les seves diferencies per unir-se i donar pel cul als nacionalismes perifèrics. Són moments com aquestes que em venen al cap les paraules del cèlebre Josep Pla: no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.
Pel que fa a l'estil pròpi que et refereixes es veu que al meu profe no li agrada...que està molt bé que tingui estil pròpi però, segons ell, "he de buscar nous horitzons". És director d'opinió de l'Avui, així va el diari...
ResponderEliminar