S'ACOSTA L'HORA DEL DIVORCI

Des dels darrers anys, no passa cap setmana sense que no hi hagi mals rotllos. Cada paraula, cada frase, cada explicació pot sonar o arribar distorsionada. Sembla un constant puteig. I mutu. Ara un estira més per aquí, ara l'altre cedeix una mica per allà. I viseversa. Els diàlegs es transformen, a vegades, en baralles. Dialèctiques, per sort. Però sempre un ha de cedir més que l'altre...i sovint, per no dir quasi sempre, toca agenollar-se perquè ens envaeix el sentiment de culpabilitat, perquè potser ens hem passat... o perquè ens acusen d'haver-nos passat.

I és que la relació de Catalunya amb Espanya, sembla la d'un matrimoni que no acaba de decidir-se mai. Bé, si: una part de la parella sotmet l'altra i no deixa fer. Això és evident. I així està siguent des del moment històric en què la Corona catalanoaragonesa i la castellana es van casar. I ha passat molt de temps des de llavors, molta història, i ara no toca repassar allò que tots ja sabem. Però si cal remarcar que sempre hi ha la mateixa víctima, i aquesta és Catalunya.

Sempre he pensat que s'ha de deixar fer a la família, a la parella, als amics, als coneguts...a la vida. I si et demanen consell o ajuda i pots oferir-te, doncs endavant. Però també he pensat, òbviament per la mateixa raó, que recípocrament vull el mateix. I aquí és quan no entenc la hipocresia i la falsedat d'Espanya. No podem fer res sense el seu consentiment, en aquestes alçades del segle XXI. Sembla que tots hem evolucionat, o la gran majoria, individualment i col.lectivament... Menys la idea d'Espanya, aquesta xarxa plena de bancs de peixos feta de "remiendos", com dirien els pescadors. Quan no és la llengua, és la política, l'economia, la cultura, l'esport i, a més, l'art religiós...sempre hi ha quelcom. I sempre hi sortim perdent.

I potser ara és el moment que arribi el divorci. Amistós, com no. Aquest és un matrimoni d'una parella vella, que potser es va estimar al principi, encara que deixeu-me que en dubti, sabent que, sobretot abans, els enllaços eren de conveniència. Aquesta és una parella que no es suporta des de fa molt. Aquesta és una unió on la víctima ha deixat clàrament constància del cansament acumulat al llarg de molts anys, tants anys... I potser ara és el moment de dir prou, mitjançant els nostres advocats, els polítics, i nosaltres mateixos, el poble català. Potser ara és el moment de posicionar-se, que els nostres representats ensenyin totes les seves cartes i dir amb valentia i amb el cor a la mà: Deixin's fer, que nosaltres els deixarem fer.