Presuntament

Ho he tornat a fer. I ja van vàries setmanes. Mesos potser. Em rento la cara i les mans tot mirant el vell mirall de la Casa Post-papal, em seco en una tovallola amb les meves inicials brodades amb or i faig una ràpida ullada al wc, tot tirant de la cadena. I és que porto vàries setmanes vomitant, i per molt que canvïi de dietes, tot segueix igual. O pitjor.

I és que el veritable problema del meu mal és veure impacient, (tampoc hi puc fer res, des del cel) com Catalunya s'està espanyolitzant, potser més ràdicalment des del pas del cicló "Estatut" pel Congrés dels Diputats. I tot just ara, quan sembla que part de la societat civil s'ha mobilitzat simbòlicament per a celebrar referèndums per la independència, ens arriba des de Madrid la traca final, o així ho esperem.

No cal ni comentar els casos. Seguim diàriament, i encara que no ho vulguem, petits capítols de varies sèries properes a les sitcom. Però no a les americanes, sinó més ben al contrari, a les llatinoamericanes, naturalment. Capítols plens d'estafes, corrupció política, escoltes, intrigues, premsa, atacs i posicionaments per part d'aquesta, guàrdia civils, mossos d'esquadra, manilles, advocats, els protagonistes* i alguna prostituta. I els jutges. I el jutge.

I per acabar-ho d'adobar, el català està en situació de perill elevat a l'àrea metropolitana de Barcelona. I no em puc sentir pitjor. Només demano que arribi l'antídot que acabi amb aquest virus ràpidament. Uf, haig de tornar cap al lavabo. Pujo per les escalinates centrals de la Casa tot aguantant no treure. Arribo i entro. I em sento de genolls davant la daurada tassa. I torno a vomitar. Que s'acabi tot, si us plau! I que els culpables siguin castigats, i els innocents readmesos. I prego per què així sia. Amén

* Protagonistes: tots aquells imputats pel jutge, "imputats" per la premsa, polítics, empresaris i executius, constructors, gestors culturals, presuntament, i un llarg etcètera.