JO DIC NO

No és el primer cop que en l’actual crisis econòmica mundial sentim aquest tipus de declaracions, les quals, personalment, em treuen de polleguera. Anteriorment ja havia sentit aquest tipus de comentaris de la boca – entre altres dirigents polítics - del president dels Estats Units, el senyor Barack Obama o del president espanyol, el senyor José Luís Rodriguez Zapatero.

El torn va ser ahir per al ministre de treball, Celestino Corbacho, en unes declaracions en les quals – al igual que el president americà i espanyol - culpava als bancs i a les caixes d’estalvi de l’actual crisis immobiliària. En les seves declaracions també els culpava – entre altres coses - “d’avarícia financera”, d’haver donat hipoteques al 120% i els retreia de no haver fet autocrítica. En resum: per tal de justificar la seva incompetència i la seva incapacitat per a buscar solucions per a fer baixar l’atur més alt de la història d’Espanya el ministre busca culpables fora del govern.

Després de sentir aquests atacs a la intel·ligència humana jo em pregunto si hi ha algú en tot el món tan estúpid per creuers aquestes afirmacions. Dons, pel que puc veure, sí. El més lamentable de tot plegat no són les declaracions en si mateixes sinó el mutisme total de tota la classe política envers aquestes declaracions i que el ciutadà es cregui que tota la culpa la tenen les caixes i les entitats bancàries. En el fons és coherent el silenci generalitzat de tota la classe política ja que tots es van beneficiar en el seu moment del diner fàcil del totxo i ara ningú vol autoculpar-se i accepten que es culpi a la banca de tots els problemes. El més preocupant és que el ciutadà accepti com a bones aquestes acusacions i es creguin que els únics culpables són els bancs.

Dons no, jo dic no: la banca no és la culpable de la crisis immobiliària. O és que a els fabricants de tabac són els culpables dels milions de càncers provocats per aquest producte? O els fabricants de cotxes són els culpables dels milers de morts anuals a les carreteres? No senyors, jo em nego a acceptar que no som amos i senyors del nostre destí i que seguim tots la mateixa direcció; la direcció que ens fan anar. Jo crec – i si més no m’agrada creure – que cada persona és lliure i sobirana. A ningú se li obliga a fumar o a conduir de manera temerària. Amb això vull dir el mateix per als bancs: la banca no va obligar a ningú a que es comprés un pis el qual no podia pagar i que firmés inconscientment unes hipoteques milionàries. No, no van obligar a ningú. Els banquers no anaven amb pistoles a les oficines i obligaven als seus clients a hipotecar-se de per vida – i en alguns casos també la dels seus fills – per comprar un pis que a la llarga no podrien pagar. La gent va actuar de forma irresponsable atrets per el diner fàcil, la vida capritxosa i la inconsciència de pensar que aquesta situació econòmica seria eterna. Mentre els sou mig espanyol entre el 1997-2007 només va créixer un 0.7% i l’atur no va baixar mai del 8% - actualment als EEUU en una de les pitjors crisis de la seva història tenen un atur del 9% - la gent vivia - a base de crèdits i hipoteques - com a burgesos, en pisos propis, cotxes de luxe, televisions de plasma i viatges a Punta Cana. Si l’ésser humà no es prou responsable per preveure que aquesta vida era irreal i insostenible tenen un gran problema però que no culpin als bancs i caixes de la seva avarícia i de la seva estupidesa.

No analitzaré les causes d’aquesta crisis perquè no em pertoquen però crec que la societat ha de fer un anàlisis molt més extens del perquè de l’actual crisis i deixar de culpar d’una vegada i per totes a altres persones i buscar les veritables causes de la crisis en un mateix.

Acceptar que la banca és la culpable de la crisis és acceptar que no tenim capacitat de lliure elecció; que la vida col·lectiva de la nostra societat va lligada a l’obediència cega i a les ordres que ens arriben des de dalt. Jo dic no.