EL PP I LA DIADA DE SANT JORDI

Aquestes dues imatges són el reflex de la importància que té la Diada de Sant Jordi pel PP. A dos-quarts d'una, mentre esperaven el seu gran líder Mariano Rajoy, tota la flor-i-nata del PP barceloní celebrava la diada amb senyera i tot. Hores més tard, cap a les sis de la tarda, mentre la resta de parades, comercials, ong's i polítiques, seguien celebrant la jornada, la del PP havia tancat la paradeta, i els seus membres devien seguir festejant Sant Jordi lluny de la Rambla, suposem que en la intimitat...

VÈNCRE O MORIR AL CENTRE.

Després de quatre anys amb una política d’oposició basada en l’atac constant contra Catalunya, Mariano Rajoy, va veure el març del 2008 que amb aquesta estratègia la seva base de votants havia tocat sostre. Amb quatre anys a l’oposició va poder pujar de votants i recuperar terreny perdut però també va veure que la seva victòria a Madrid passa primer per Catalunya.

De seguida es va posar en marxa i va començar a fer un viratge cap al centre i a vendre una imatge de partit moderat. Va començar fent una neteja de cara al partit traient pesos pesats que encara recordaven al senyor Aznar i posant cares joves, noves i femenines al capdavant. Com era d’esperar el seu viratge – o deriva segons qui ho expliqui – va despertar malestar en els sectors més radicals del Partit Popular però després de la seva victòria en el congrés de Valencia, quedava legitimat per seguir al cap davant del partit.

Mariano Rajoy, que en la intimitat parla gallec, mai de la vida havia pronunciat públicament una paraula amb aquesta llengua quan estava a la dreta del senyor Fraga. No cal dir que no és que mostrés masses simpaties – més aviat eren empaties - per a les altres llengües d’Espanya durant els anys en que va ocupar diferents càrrecs sota les ordres del senyor Aznar.

Ja fa cosa d’un mes en el programa de televisió espanyola “ Tengo una pregunta para usted” Don Mariano, es va acomiadar d’una catalana davant de tota Espanya amb un “bona nit”. Aquestes dues paraules tan simples marcaven un punt d’inflexió en la nova estratègia del líder popular: començava a ginyar l’ullet als catalans. Pocs podrien imaginar que un simple “bona nit”, un mes més tard, esdevindria en la seva assistència a la diada de Sant Jordi.

Sens cap mena de dubte: el Rajoy esta capficat a portar fins al límit el seu gir cap al centre. No semblen importar-li les crítiques dels barons més radicals el seu partit. Que lluny està d’aquella imatge de l’11 d’octubre de 2007 al costat de la bandera espanyola en la qual, Don Mariano, pretenia exercir les funcions de cap d’estat encoratjant als espanyols a celebrar amb orgull el dia de la Hispanitat. Una cosa està clara: o venç o mort. És molt aviat per a fer especulacions sobre el que pot passar en un futur però és inevitable que dins del meu cap ressonin les paraules que fa més d’un any ja sortien de la boca del cèlebre Losantos: Mariano!!! Al centro no se ganan las elecciones!!!! El temps li donarà la raó???

EL ROTO I LES ONES

DIADA DE SANT JORDI

Aquest proper dijous és Sant Jordi. Els carrers dels nostres pobles i ciutats tornaran a estar plé de parades de llibres i roses; parades d'estudiants intentant fer l'agost per poder marxar de viatge de fi de curs o carrera, parades de gitanos venent roses, parades de llibreters amb les darreres novetats editorials, parades de llibreters amb antigues però valuoses peces literàries, parades amb escriptors signant i dedicant exemplars de la seva última novel.la. Lectures corals i concursos literaris a les escoles, instituts, facultats...

Carrers tallats, sobretot a Barcelona, on una gran multitud passejarà amb un llibre sota el braç, i, en els alguns casos, algunes portaran una o vàries roses a les mans. Roses per les esposes, per les xicotes, per les mares, per les àvies, per les germanes, per les amigues... Regal de roses a les companyes de feina que sempre responen amb un "Moltes gràcies, quin detall..." però que mai s'escuren les butxaques per regalar-te un llibre. Roses fresques, roses, vermelles, blaves, blanques, grogues, negres i pancides. Poques roses barates i moltes de cares.

Senyeres a quasi tot arreu: a les roses, a les parades de venda, a les parades polítiques, a les escoles, a certes institucions, als grans centres comercials, a les llibreries. Senyeres als pins de les americanes dels polítics que esmorzaran tots plegats canapés, convidats pel President, pagats per tots nosaltres. Senyeres als busos, a les bosses i qui sap on, i a pocs balcons... Cada vegada menys balcons. I alguna estelada.

Escriptors, o autors de llibres, que corren d'una banda a l'altra de la ciutat per poder signar, per poder xerrar o per anar als coctels que les editorials ofereixen aquest dia; tornant a còrrer per ser entrevistats a les unitats mòbils de radios, de teles... Autors que es multipliquen com gremlins amb un objetiu: vendre, vendre i guanyar. I guanyar diners, no lectors, és clar.

Serà Sant Jordi. La data en què es venen la majoria de llibres que es vendran durant tot un any. Serà la Diada de Sant Jordi, per alguns el dia dels enamorats a Catalunya, per d'altres un negoci, i per uns quants un dia qualsevol de primavera per passejar. Però quan acabi el dia, pocs llegiran, i la gran majoria, aquesta multitud de gent que portarà el llibre sota el braç, el deixaran al prestatge, a la tauleta o on sigui i esperaran la diada de l'any vinent. I mentrestant, molts llibres dormiran, si no moren, emplenant-se de pols...i les paraules reposaran, perdent-se en la memòria d'aquells que una vegada les van utilitzar, les van escriure...per a ser llegides.

I NO HA PASSAT RES

Ja fa més de un mes de les eleccions a Lehendakari i finalment s’ha acabat amb anys d’especulacions sobre si, en el cas que fos possible, els dos principals partits espanyols pactarien al País Basc per a fer fora als nacionalistes. Dons bé, el pacte de govern entre PSOE-PP ja és una realitat.

És inevitable fer una paral·lelisme amb Catalunya i recordar les eleccions del 2003 i, sobretot, les del 2006. Veure com l’avarícia i la set de poder passen per sobre la coherència i la voluntat d’un poble. El PSC no va dubtar en ajuntar-se amb ERC i ICV per a formar govern i així fer fora la força més votada i la legitima guanyadora de les eleccions: CiU. Però, en el cas català, l’aritmètica suma i, ens agradi o no, el tripartit o pacte d’entesa – com cullons l’hi vulguin dir - tenen més de la meitat dels diputats del parlament de Catalunya i més de la meitat dels vots. A Euskadi, aquesta aritmètica, és completament diferent.

Recordo converses amb amics en les quals ens cagàvem amb la mare que va parir als d’ERC per haver donat la presidència als socialistes i dèiem que a Euskadi això no passaria. Al·legàvem que els catalans som uns cagats i que a els bascos això no se’ls hi faria perquè la societat no ho toleraria. Dons bé senyors, ha passat. I no és que hagi passat d'una forma neta sinó que ha passat mitjançant una seria de trampes antidemocràtiques mai vistes en una democràcia moderna.

El PNV ha estat la Força més votada i amb més diputats a la cambra de Vitòria. El PSOE-PP no arriben en nombre de diputats a la majoria absoluta i, si ens basem amb el nombre de vots, encara es queden més lluny l’equador. Recordem que si contessin els cent mil vots nuls corresponents a l’esquerra aberzale, quedaria dibuixat un mapa polític ben diferent en el qual PSOE i PP hi perdrien molt de poder. Per tant, el PSOE-PP, a diferencia del pacte d’entesa a Catalunya, no compten ni amb la meitat del suport de la població. Aquest fet agreuja encara més la situació: estan totalment deslegitimats per a formar govern. L’única legitimació possible que tindrien en una democràcia normal és estar a la presó. Tot i així, amb aquestes trampes antidemocràtiques que han fet per a arribar a formar govern, i a sobre no essent la força més votada, han tingut la barra de pactar i fer fora al guanyador.

Dons bé senyors, s’han mofat i han insultat la paraula democràcia i no ha passat res. On està aquella força basca que tothom tan deia i la qual tothom tan temia? Han fet fora del govern als legítims guanyadors nacionalistes. Els parits del nou govern no son la majoria dels bascos, tothom ho sap i tothom calla. I a sobre, ho han fet d’una manera il·legal i mesquina. On estan els atemptats i les manifestacions que tothom augurava??? Tret d’alguna innocent amenaça d’ETA al dia de Aberri Eguna i la retirada del suport del PNV a Madrid, ningú ha dit res i ningú ha fet res.

No nego que en el seu moment Euskadi tingues una força social que la feia temuda i respectada per a tothom però, això ja fa temps que s’ha acabat. Ells ho sabien però continuaven venent aquest principi maquiavèl·lic el qual els hi havia funcionat durant trenat anys: “només respectes el que tems”. Dons bé, Euskadi ha deixat de ser respectada. S’han malacostumat durant anys a estar-se quiets de braços plegats i veure com ETA els feia la feina bruta i ells escombrar cap a casa una part del que ETA reivindicava – i de rebot els catalans també n’em sortit beneficiats -. I ara, la societat està adormida i ja no té la força que tenia anys enrere i, amb ETA sota mínims, Madrid té via lliure per a fer el que vulgui al País Basc.

Vull acabar aquest escrit felicitant al PSOE-PP. Ni Goebbels ho hauria fet tant bé. Han sabut mentir i manipular fins al punt que han domesticat el que tothom tenia com la societat més “salvatge” d’Europa. Tot i no estar legitimats per governar, ho han fet i ho faran davant la passivitat de la societat Basca. Moltes felicitats. De ven segur que els historiadors del futur analitzaran profundament aquesta efímera.

I perquè no ens preocupem de res ja han trobat la forma de mantenir-nos ocupats: Mestalla . Quina estranya coincidència no trobeu?

Josep Lluís, aquí y en la China Popular...o convergent

Carod Rovira és un home llest. Molt llest. Ja en el passat va saber reflotar ERC quan aquesta estava morta i enterrada. Va saber aprofitar com ningú la presència de l'enemic hostil dels catalans José Maria Aznar a Madrid. En definitiva és un home que s'ha sabut adaptar als vents que bufin o el que és el mateix, un bon polític.

Aquesta intel·ligència l'ha portat a arribar al capdavant del partit però també li està servint per sobreviure. Davant les eleccions primàries del partit, i veient que en sortiria derrotat Carod no es presenta i per tant no pot sortir derrotat, que al cap i a la fi és una victòria. Resultat: Puigcercós reflexa la realitat d'un partit que sembla del tot dividit.

Ahir surt a la llum un nou capítol on en Josep Lluís (aquí y en la China Popular) demostra el seu dirigisme polític i la seva capacitat per convertir-se en una veleta que s'adapta perfectament als vents que bufen. Carod anuncia als mitjans que renuncia a ser el cap de llista a les properes eleccions autonòmiques catalanes i per tant, es cura en salut. I ho fa en una nit on el protagonista havia de ser Puigcercós ja que era qui feia la conferència, però en Josep Lluís és llest fins i tot per això.

D'aquesta manera Carod aparenta que vol deixar via lliure a Puigcercós, i de passada, davant el panorama polític català, amb un tripartit més que desgastat, deixa de guanyar-se rivalitats. Després de Perpinyà, Jerusalem i el desgast del dia a dia del poder no es vol cremar més, no pot, "Que sigui un altre el que es cremi".

Carod sap que bufen temps de canvi, que el català està molt però que molt emprenyat i ERC pot ser clau per al canvi de govern. Ja fa temps que CiU li pica l'ullet als republicans i Carod no vol fer un lleig a ningú i creu que en un futur pot tenir una petita habitació a la Casa Gran. Ha provat el poder, i la veritat és que s'hi està molt bé. Així que, per què no quatre anys més?

78 anys sense República

Avui es commemoren els 78 anys de la proclamació de la Segona República espanyola. Una arribada ja per començar discutida i polèmica ja que les votacions municipals es varen pendre com un plebiscit al rei Alfons XIII i només a les grans ciutats el vot va ser negatiu a l'ordre monàrquic. I diuen que el que comença malament acaba malament. Així que ajudada per una crisi econòmica mundial deguda a la ona expansiva del crack del 29 i a un moviment pendular entre les dues espanyes que feia que trontollar les bases del sistema, la esperada República va durar menys del que es preveia. Al final un "Alzamiento militar" va acabar amb les aspiracions d’un estat que era dels més moderns del món.

Més enllà del que es pugui pensar i sobretot dir en alguns mitjans, l’alzamiento no va ser obra de Francisco Franco, sinó que aquest si va afegir després, quan les coses ja pintaven millor per els insurgents; el gallec, molt llest, es quedaria 40 anys manant i assegut a la poltrona. Amb tot lligat i molt ben lligat. I és que el Caudillo va saber crear una Espanya al seu voltant que encara l’enyora, una Espanya sense comunistes, sense catalans ni judeo-masonicos. Una Espanya sense debats per el finançament, sense debats per l’educació, sense debats lingüístics. En definitiva, una Espanya sense debats.

La República va marxar el mes d’Abril del 1939 i amb ella milers d’espanyols tant dignes com els de l’altre bàndol. D’aquests nombrosos artistes, intel•lectuals, filòsofs i pensadors que al cap i a la fi eren els articuladors, juntament amb la classe obrera, d'una Espanya que caminava cap a la modernitat a marxes forçades. A hores d’ara, Abril del 2009, d’aquella república no en queda res. Només llibres, banderes i records de lagent, cada vegada menys records. Ens hem quedat amb una monarquia que ni molts se la creuen però millor mirar cap a una altra banda i callar.

Avui pocs celebraran el que gran part dels espanyols van celebrar fa 78 anys. Avui tothom farà la seva, tothom està atabalat. Ningú vol pensar en política, per què? És avorrida. I és que el Caudillo ho va deixar tot “atado y bién atado”.

P.D: No vull sentir que era una República sense republicans. O és que es mantenen sistemes polítics sense que hi hagi gent que els recolzi?

Perquè l’enquesta no es perdi en el temps

Publico en forma d’article el resultat de la primera enquesta. Els blogaires hem dit que NO. No a la intervenció per part de l’estat a la banca privada. I encara menys si, a sobre, els directius es van reparteixen diners dies abans de declarar-se insolvents... això si que és no conèixer el significat de la paraula vergonya!!!

Contra tot pronòstic, hi ha hagut un vot en a favor de la intervenció estatal. Algú vol dir qui ha sigut??? Perquè després ens acusin que no hi ha pluralitat...



Esteu a favor que el govern destini 9.000 milions d’euros per a salvar CCM?

SI
1 (9%)

NO
10 (90%)

Morir matant o el retorn dels matins cara al sol

Jimenez Losantos deixa las Mañanas de la Cope. Ja és un fet. Però qui dubte que Losantos morirà matant?

És curiós com la ràdio dels bisbes faci fora a l’home que li ha donat més audiència de llarg en els últims anys. L’home que ha fet que la gent escoltés aquesta ràdio, fins i tot aquells que no comparteixen les seves idees. Gent com jo sense anar més lluny. Això, si no recordo malament, només ho havia fet José Maria García en els seus bons temps, el butanito. L’home que va fer anar de cul a tota la direcció de la ràdio com sembla que ara ho ha fet Jiménez Losantos, convidat a canviar de programa i acompanyar a les nits a César Vidal a les nits.

Et pot agradar més o menys. Pot caure millor o pitjor; però no li treurem cap mèrit. Jiménez Losantos ha tingut el mèrit de mantenir una mentida dia si dia també durant 4 anys. Proveu de mentir sobre alguna cosa durant dos dies, veureu que us costa. Veureu com al final caureu. Ell no. Ell i Pedro J. fins al final amb l’àcid bòric i ETA a l’11 M. Només les eleccions del 2008 que van tornar a ratificar a Zapatero el van fer callar un xic. Només un xic.

Jiménez Losantos morirà matant. Utilitzant el verí de la paraula. Mantenint la tensió a través de les ones, els blocs o la televisió. Losantos és molt Losantos i marxarà amb Pedro J. Ramírez i amb Esperanza Aguirre allà on el portin. No patim per ell. Des de allà tornarà a revifar la Espanya esquizofrènica. Les dos Espanyes. Tornarem a l’Espanya en blanc i negre. Tornarem a pensar que la Guerra Civil torna a esclatar avui mateix. Tornaran, no ho dubteu, els matins cara al sol.

EL ROTO I LA POLÍTICA ESPANYOLA

EL ROTO, CALEN MÉS PARAULES?

Festival del Cajón y la sinrazón

Avui Farruquito actua a Barcelona, hi ho fa ni més ni menys que al Palau de la Música Catalana. D’aquesta manera el ballarí de flamenc clausura amb la seva actuació el Festival de Cajón (si si, amb castellà) i ho fa en un dels edificis més emblemàtics de la ciutat comtal i de Catalunya. Tot un símbol de catalanitat. Juan Manuel Fernadez Montoya, així es diu en realitat Farruquito, actuarà en un lloc on mai hauria de trepitjar un personatge com ell, però en realitat la culpa no és seva.

La culpa la tenen els polítics d’aquest país, i indirectament per tant, nosaltres. Davant aquesta actuació jo preguntaria a més d’un: Per què polítics de partits com ERC o ICV es queixen de les corrides de toros, a part de per altres continguts, perquè són un símbol espanyol? No tinc realment res a favor de les corrides de toros, però o tots moros o tots cristians. Per què no es queixen ara quan un bailaor flamenc està a punt d’actuar a un recinte tant important i amb una càrrega nacionalista com és el Palau de la Música?

Cal recordar a més, que a part de ser un bailaor de flamenc, aquest “senyor” va atropellar a una persona matant-la. Cal recordar que aquest “senyor” després de matar-la no la va socórrer. Cal recordar que aquest “senyor” no tenia ni tan sols carnet de conduir. I per últim recordar que aquest “senyor” va voler enganyar la policia assegurant que qui conduïa el cotxe era el seu germà i no ell. Crec en part amb la reincerció social, però actuar al Palau de la Música requeriria (fins fa poc era així) el llistó més alt a nivell artístic i personal.

L’últim que perd un país és la dignitat, i Catalunya, gràcies als seus dirigents, fa temps que la va perdre.

Perquè ho tinguem en compte a l’hora d’escriure

El llibre que m’estic llegint comença amb uns fragments extrets de “l’Àlbum Foix, una successió d’instants”, a cura de Joan de Déu Domènech i Vinyet Panyella. N’hi ha un que m’ha cridat especialment l’atenció i he trobat molt interessant de compartir-lo amb vosaltres. M’agraderia dedicar aquest espai per a aquesta classe d’articles. Us invito a que feu el mateix i publiqueu aquests petits tresors perquè tots els puguem gaudir.

“Un punt de vista compartit per molts periodistes de mèrit és que el “diari” és una cosa que “es perd”. Tant li fa una errada (informativa, gràfica, tipogràfica, gramatical). Un altre número substitueix l’endemà a l’anterior. Dimecres ningú recorda ja el diari de dimarts. Error. Error funestíssim. És tota la desfeta del periodisme actual. Puix que al nostre entendre un diari, com un poema, s’ha de redactar, compaginar, imprimir pensant amb els nostres successor d’ací a dos segles. ( No discutirem ara la mala qualitat del paper i tinta que impossibiliten etc.) d’ací a cent anys, d’ací a dos-cents, serem judiciats pels nostres diaris! Cada número nou del diari hauria d’ésser considerat com un llegat que fem a l’eternitat.”

(J.V. Foix a La Publicitat, 31-III-1932).

70 anys després: España antes roja que rota!

En el dia de hoy cautivo y desarmado el ejercito rojo han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. LA GUERRA HA TERMINADO.

Així anunciava, Francisco Franco, tal dia com avui de fa 70 anys el final d’una guerra civil espanyola que seria el preludi d’una guerra mundial que esclataria uns quants mesos més tard.

Aquella guerra, com totes, va comportar l’aparició de vencedors i vençuts. De alabats i senyalats. Tot i que ja feia temps que es parlava de les dos Espanyas, la dels rojos i la dels altres, la realitat era que n’hi havia més de dos. El desenllaç de la guerra, la postguerra i evidentment els 40 anys de franquisme que no van deixar aixecar al cap ni als vençuts ni als fills dels vençuts i va acabar per simplificar Espanya en dos. Segurament per allò que la guerra ho simplifica tot.

Tot i que semblava una simplificació de l’Estat espanyol 70 anys després las dos Espanyes estan més vives que mai. No hi ha prova més clara que veure el mapa electoral després d’unes eleccions generals. Una Espanya en blau i una Espanya en vermell. Tot i que la transició va confirmar allò que tothom sabia, que els nacionalismes perifèrics no tenien la força per independitzar-se, també va confirmar que tant Euskadi com Catalunya serien claus per a una estabilitat de la democràcia. Ara podem afirmar que aquests anys han estat un petit parèntesi i que els nacionalismes perifèrics, no l’espanyol, tornaran a passar gana.

Dos colors dominen per fi, Espanya. El vermell i el blau. Precisament el que ells volien. El primer pas va ser l’arribada dels socialistes al poder a Catalunya i precisament avui s’ha firmat el pacte entre PP i PSOE per confirmar que Patxi López serà el pròxim Lehendakari durant 4 anys amb l’ajut d’una Llei de Partits nascuda per això, fer fora els nacionalismes a Euskadi.

Enrera queda l’oblit que PP i PSOE no es puguin veure, queden enrera les diferències a la hora d’articular l’estat, les diferencies a la hora d’entendre el paper de l’Església. Enrera queda el paper que han tingut partits com CiU o PNV alhora d’articular l’estat espanyol. Tot queda enrera i no es té memòria. Tot sigui per el poder. I setanta anys després de que s’enfrontessin aquelles diferents Espanyes es confirma la vella i rància frase de: España, antes roja que rota.

LA INTERVENCIÓ A LA CCM O EL REGAL SOCIALISTA

El passat dissabte el Banc d'Espanya va decidir intervenir la "Caja Castilla-La Mancha" i va convocar el seu president, el socialista José Pedro Hernández Moltó, a una reunió amb caràcter d'urgència a la seu central de Madrid el diumenge al matí per aclarir els suposats beneficis de l'exercici anterior, uns 90 milions d'euros. L'endemà, el diumenge, es convoca un Consell de Ministres extraordinari a les 6 de la tarda per estudiar el decret llei sobre la decisió d'intervenir l'entitat financera. I acabat l'estudi, el govern decideix aprovar un aval de 9.000 milions d'euros. Recordem que la CCM va estar estudiant la possibilitat de fusionar-se amb Unicaja, la caixa de Cadis, Antequera i Ronda, i que finalment no es va arribar a cap acord...

Durant els darrers mesos, hem vist com pràcticament tots els "socis" de l'Estat Espanyol, tant a la Unió Europea com als Estats Units i al Canadà, s'han vist obligats a intervenir o nacionalitzar diferents bancs degut a la greu crisi econòmica mundial, generada en gran mesura per les irresponsabilitats d'aquests en varis i diferents assumptes que tots coneixem. Cada setmana hi havia alguna notícia. Les més impactants dels USA i del Regne Unit. Però el missatge que es repetia una i altra vegada des de Madrid era el mateix: els nostres bancs i caixes són els més sans del món. La banca espanyola està sanejada. I així, setmana rera setmana, fins el passat diumenge, quan s'embolica la troca.

I com sempre, en aquesta merda d'estat en el que ens ha tocat viure, el dilluns comencen les acusacions. I aquestes sempre marcades pel bipartidisme espanyol, per les anomenades molt interessàdament des dels mitjans les "dues Espanyes". PSOE versus PP. "Rojos" contra "nacionales". L'etern problema de la política espanyola des de finals de segle XIX. Teories de la conspiració redactades des del carrer Ferraz, que si tot comença en un poblet de Castella, quan varis militants del PP, com no, comencen a enviar sms sobre la situació de la caixa a principis de gener, generant una fuga de capital de 2000 milions en dos mesos... O acusacions des de Génova, que si mala gestió per part dels consellers de la caixa (per cert, aquests són tant del partido obrero español com del partido popular!), que si s'havia d'haver actuat abans...i així un llarg etcètera, que a mi, personalment, em cansen, i a en Berlanga li podria donar un bon guió cinematogràfic.

Però per molts analisis que féssim, per moltes neurones que creméssim pensant el perquè d'aquesta intervenció, només el temps ens acabarà explicant la veritat. Recordem el cas Banesto, l'any 1993 i concretament el dia dels Sants Innocents, quan es va acusar a Mario Conde de robar diners del banc del qual era propietari, i que el temps ha demostrat que tant el PSOE com el PP, una altra vegada com no, es van voler carregar un empresari amb voluntat de poder polític i regalar el seu banc als seus amics del Santander (en Conde, un sant tampoc debia ser!). O la intervenció l'any 2003 del valencià Eurobank del Meditarraneo per part del govern del PP amb certa pudor zaplanista...

I el més significant de tot plegat és que, finalment, l'Unicaja, l'andalusa que pretenia la manxega, es farà per uns 3.000 milions d'euros amb el control d'una part de l'entitat financera. Per tant, res més a dir. Bé, potser si. Que tot queda a casa. A la casa socialista, és clar. I passaran encara uns quants anys per saber com estava tot pactat entre el gran baró anticatalanista i president de la Junta de Andalucía, el sr Chaves, i el president de l'Estat i un dels grans mentiders del segle XXI, en Zapaterocchio.

Acabo i em pregunto: podria provocar una anticrisi o una crisi pitjor repartir els 9.000 milions d'aquesta ajuda entre els quasi 50 milions d'habitants de l'estat? Seria una gravetat que toqués a 180 milions per cap? Seria terrible per l'estat tenir una cinquentena de milions de rics?

Quin regal que seria, si...i no com el regal d'en Zapatero un cop més a Andalusia...

En fi, mentre espero que els milions em caiguin a sobre, vaig a probar-me un nou model de preservatiu que ha sortit al mercat només per tocar els collons al Vaticà.