Crisis econòmica, tonada a les armes.

Es fascinant contemplar com en qüestió d’hores poden arribar a canviar les coses. Fa poc més de deu anys el món celebrava amb entusiasme i optimisme els l’inici dels acords de pau a Irlanda del nord. Les negociacions entre les dues parts anaven avançant pell bon camí de la pau. El punt àlgid de tot el procés va ser la formació de la gran coalició de govern, un fet inimaginable una dècada enrera. El escèptics amb aquesta unió, no van tardar en canviar d’opinió degut al perfecte govern que formaven els unionistes i els nacionalistes. El tàndem Paisley-Mcguinness va arribar a ser popularment batejada amb el nom de la “parella feliç”. El Mr. No i l’exdirigent numero dos de l’IRA havien demostrat al món sencer que amb voluntat i fe es poden aparcar a un costat les diferencies i mirar conjuntament pels interessos i pel futur del país. Arribat a aquest punt, tot apuntava que el procés de pau ja era irreversible i ja res podia fer que tornés enrera; en pocs anys semblen resolts tots els problemes que havien tacat de sang la història dels dos països en els darrers segles. Tota aquesta esperança en la pau es va veure frustrada el passat diumenge degut a l’atemptat a l’Ulster. Ara bé, no ens hem de posar catastrofistes ni sensacionalistes i començar a emplenar pagines i pagines dient que l’IRA més violenta ha tornat i que tornarà a mascarar indiscriminadament la indefensa població britànica. No seria ètic fer-ho. Però seria un error mirar cap a un altre costat i pensar que aquest acte és intranscendent. De moment encara tot és massa recent per preveure com afectaran aquests esdeveniments però tot apunta a una nova etapa en el conflicte i, com no podia ser d’una altre manera, es preveu complicada. L’aspecte més nou i significatiu és la condemna política a l’atemptat. Tots el partits polítics han rebutjat i condemnat l’atemptat per unanimitat. El mateix Sinn Fein, antic braç polític de l’IRA, també s’ha afegit a la condemna. Sobre dons una fractura social entre els independentistes irlandesos. Serà molt interessant veure com es desenvolupa el nou escenari polític-social d’Irlanda del nord. Sense dubte, l’emoció, l’intriga i el merder estan assegurats en aquesta nova temporada de la història irlandesa.
El fet més curiós d’aquest canvi és la “coincidència” - gairebé perfecte - entre el procés de pau, la tornada a les armes i l’economia dels dos països. Durant aquesta etapa de coexistència pacífica, els dos països han gaudit, en general, d’un gran moment econòmic. A la república gaudien del creixement econòmic més gran d’Europa el qual els ha portat fins al segon lloc en renda per càpita en la unió europea – superant l’antic gran imperi esclavista: Anglaterra – . és el conegut “miracle irlandès”. Amb una economia massa dependent dels EUA i de la construcció, ha sigut un dels països on la crisis ha afectat més fort i la primera en la UE en entrar oficialment en recessió. Pel que fa a l’Ulster econòmicament parlant, durant el període de la pau no els hi anaven gens malament les coses. Al Regne Unit la lliure era forta i gaudien d’una envejable qualitat de vida. La crisis mundial a afectat durament la lliure i en pocs mesos s’ha devaluat fins a arribar a canviar-se gairebé al mateix nivell que l’Euro. Cal recorda que quan va entrar la moneda única europea, la lliura, duplicava en el mercat de canvi a l’Euro.
Quina casualitat que el nacionalisme radical torni a actuar brutalment en plena crisis no?. Quan en la vida irlandesa tot eren flors i violes i la gent no tenia temps per gastar-se tots els diners que guanyaven, ningú, se’n recordava que durant la independència irlandesa es varen deixar una part del seu territori sota sobirania anglesa. Quan els hi treies el tema de l’Ulster, els irlandesos, es limitaven a respondre: “són coses del passat”. Ara que venen vaques primes, l’escenari polític-social ha fet un gir de 180 graus. La crisis alimenta el nacionalisme?