Article extret de la Vanguardia.es. No he afegit ni una coma ni un punt...no feia falta. Aquets són els que ens han de pagar la jubilació???
"Voli [sic] en el culo del profesor", "liándola en clase después de unas cervezas", "pirómanas en clase", "gamberradas en clase" o "tirando la clase [literalmente] por la ventana"...
Estos son algunos de los vídeos que estudiantes de institutos españoles han grabado con sus teléfonos móviles y posteriormente subido a portales públicos como Youtube.
La popularización de los teléfonos móviles entre los adolescentes y el hecho que ahora prácticamente todos ellos incorporen cámaras que toman fotos y vídeos permite a los adolescentes más problemáticos inmortalizar sus supuestas gestas en el centro educativo y luego difundirlas por Internet.
Las secuencias que se pueden encontrar con una simple búsqueda en portales de intercambio de vídeos como Youtube van de gamberradas como bajarse los pantalones en clase al vandalismo de tirar las sillas de clase por la ventana. A veces los profesores son, sin saberlo, protagonistas de este tipo de vídeos.
Un profesor, denunciado por requisar un móvil en clase
La abogada especializada en educación y vinculada al sindicato CCOO Carmen Perona ha llevado en el último año dos casos relacionados con el uso del móvil en clase: en el primero, un profesor había encontrado en Internet un vídeo-montaje con su imagen en situaciones humillantes. En el segundo, unos padres denunciaban por la vía penal a un maestro, al director y al jefe de estudios de un centro por requisarle el teléfono móvil a una alumna.
Aunque el primer caso fue desestimado por el juez y en el segundo el portal retiró el vídeo y no hubo juicio porque no se identificó a los autores, estas dos situaciones son una buena muestra del doble problema al que se enfrentan estos profesores.
La solución: el reglamento interno
Muchos centros educativos han incorporado a sus regimenes internos la prohibición de utilizar el móvil en las aulas y pasillos, pero la norma no siempre se cumple y algunos alumnos incluso graban descaradamente al profesor mientras les reprocha su actitud.
Todas las partes del sistema educativo consultadas, sin embargo, coinciden en que este tipo de situaciones ya se están solucionando con la aplicación del reglamento interno y aplicando el mismo rasero que cualquier otro tipo de indisciplinas.
La abogada Carmen Perona explica que los centros pueden prohibir el uso del teléfono en el aula y requisar el teléfono hasta que los padres vengan a recogerlo, pero no quedárselo. Cuando el teléfono se ha usado para grabar al profesor, alguna pelea o acto de vandalismo, el centro puede coger el teléfono y llevarlo al ministerio fiscal para que investigue si puede haber delito.
El problema afecta sobretodo a los institutos
En los centros de primaria no hay "grandes conflictos" por este motivo, según la impresión de Josep Fernández, miembro de la asociación de maestros Rosa Sensat. En cambio, el problema parece afectar más a los institutos de secundaria. En centros como el IES Llagostera la batalla contra el uso de los móviles en las clases por parte de los alumnos llevó incluso a instalar inhibidores de frecuencia, pero el sistema no ha funcionado como se esperaba porque no afecta todos los operadores a la vez.
El actual director del centro, Josep Besart, asegura que el problema "ha bajado mucho" en los últimos tiempos y lo atribuye a que "se ha endurecido la normativa" para que no se pueda utilizar el móvil en el transcurso de ninguna actividad docente. Además, recomiendan a los padres que "el teléfono móvil no debería entrar en el instituto".
La Federación de Padres de Enseñanza de Alumnos de Enseñanza Secundaria de Catalunya (FAPAES) también coincide que los padres tienen un papel esencial en la concienciación de sus hijos sobre el uso que deben o pueden hacer de sus teléfonos móviles. "Cuando las familias compran o dan un móvil a sus hijos tiene que acompañarlo de unas normas de uso", asegura Pere Farriol, el presidente de la asociación.
Estas normas tienen que explicarse al adolescente "con pedagogía" para que las comprenda y asimile porque, tal y como agrega Farriol, al fin y al cabo se trata de "un problema de valores" idéntico al de cualquier otra gamberrada. En el Sindicato de Maestros de Secundaria ASPECP aseguran que este es sólo "uno más de los conflictos" presentes en los centros educativos.
miércoles, 25 de marzo de 2009
martes, 24 de marzo de 2009
EL ROTO, UN DELS ÀCIDS DEL NOSTRE TEMPS
Tot i que habitualment publica a El País, fins fa poc la bíblia dels socialistes fins l'aparició de Público, El Roto és un dels dibuixants més àcids d'avui en dia.
domingo, 22 de marzo de 2009
El Papa, l'Esglèsia i la goma...Atenció! La sida no és broma.
Durant aquesta setmana passada molts s'han sorprès amb les paraules del Pontífex només trepitjar el continent africà. D'altres, com jo, fa temps que les paraules que arriben de l'Esglèsia o del Vaticà ens sonen casposes, passades de moda, d'un altre segle. Directes d'una dimensió desconeguda...
Quan no censuren un llibre, ho fan amb una cançó o una pel.lícula. Quan un estat decideix legalitzar certes llibertats fonamentals de l'ésser humà (diguem-ne per citar unes d'actuals l'eutanàsia, l'abort, l'homosexualitat, etc...), allà hi són ells preparats amb tota l'artilleria per atacar-lo. Quan violen una nena, i els pares d'aquesta, amb tot el seu dret, decideixen que aborti, són capaços d'excomulgar els pares, la nena i fins i tot els metges, els jutges i qualsevol que els porti la contrària. Per citar alguns fets. Però aquesta setmana el tema ha tornat a ser la goma. Potser perquè rima amb Sodoma. Potser perquè es prenen la sida com una broma.
Àfrica, el continent més afectat per l'anomenada epidèmia del segle XX (i va camí de ser-ho del XXI) ha estat el protagonista de tan lamentables declaracions del guia espiritual de l'Esglèsia Catòlica. Recordem que l'Àfrica en general, i en particular la sub-sahariana, compta amb milions d'infectats i una taxa de mortalitat de quasi bé el 80% per la malaltia. Prop de vuitanta persones de cada cent que moren en aquell racó del món ho fan per la sida. Molt fort! Això si que és arribar i moldre, Ratzinger. O com es diu en castellà, "llegar y besar el santo", mai millor dit.
Dir que "els preservatius, lluny de ser la principal arma contra la sida, contribueixen a expandir la malaltia" és negar la realitat. Perquè fins ara, l´'unic mètode que funciona per aturar-la és la goma. L'únic, recordem, reconegut per l'OMS, governs, ong's i per milers de científics i metges que diàriament treballen per erradicar aquest virus mortal.
I amb les paraules ha arribat el terratrèmol. Organitzacions de tot el món han condemnat les paraules del Pontífex. Des de pràcticament totes les editorials dels diaris més influents europeus, i aquí s'han agafat de la mà, per fi, capçaleres de diferents ideologies (El País, La Vanguardia, El Mundo, Le Monde, Le Figaro, The Independent, The Guardian, The Times...) han demanat sentit comú al Vaticà. Cal dir que pràcticament totes les ràdios i televisions estatals i europees han rebutjat i criticat les esmentades declaracions. Fins i tot algunes organitzacions catòliques han girat l'esquena a l'etern missatge de no utilitzar preservatius. I, potser el més sorprenent fins ara, el canal televisiu France 2 ha decidit durant aquest cap de setmana incloure el logo del llacet vermell durant les missa televisada que cada cap de setmana ofereix als seus espectadors.
L'Esglèsia Catòlica s'ha caracteritzat al llarg de la seva història per no voler mirar la realitat que ens envolta. No m'invento res. És història. Ha utilitzat, com pràcticament totes les religions menys la Budista, les armes per portar el seu missatge i evangelitzar al poble. La ráo per la força. Quina contradicció, si llegim les paraules de Jesucrist...o les paraules que ens van transmetre en els evangelis. Entenc i respecto profundament els que creuen i segueixen les doctrines de Roma. És la seva elecció. És la llibertat individual de cadascú. Però fora hora que es dediquessin als seus fidels i deixessin d'immiscir-se en temes que només pertanyen al ésser humà, i en certa manera, al poble, a través dels seus representants. Però aquest és potser el temor de l'Esglèsia, la pèrdua de poder. I crec que el poder és l'únic que interessa al Vaticà. El poder de la veritat absolut.
I vull acabar primer de tot donant les gràcies a qui, des dels baixos estaments o l'anomenada base de l'Esglèsia, ajuden dia a dia a milions de pobres i malalts, amb la seva feina constant i impagable. No voldria oblidar-los. Però també crec que és moment de dir prou, fins aquí podíem arribar. Deixi'ns viure com volem, sr Ratzinger. Deixi'ns ser lliures i equivocar-nos, si cal, amb les nostres decissions. I no utilitzin uns pobres africans majoritàriament analfabets per a demanar-los que no usin el preservatiu ja que els hi va la vida. I la vida no és cap broma.
I el paradís, de moment i que jo sàpiga, es la vida que vivim aquí.
viernes, 20 de marzo de 2009
Primera relliscada
Primera aparició a la tele, primera cagada. Barack Obama s'ha hagut d'afanyar a demanar disculpes a la comunitat discapacitada al comaparar la seva capacitat per jugar a bitlles amb la d'un discapacitat psíquic. Ho va fer en el programa Tonight Show, que sembla que té molt d'èxit i és molt seguit als Estats Units. Tot i que el comentari en principi va fer gràcia el president ha hagut de demanar disculpes publicament i ja ha confirmat que invitarà a un grup de discapacitats a la Casa Blanca.
Aquesta relliscada en públic no fa res més que confirmar el que ja sabiem: que qualsevol polític que marxa del guió pautat la caga. No poden ser persones perquè les persones s'equivoquen i això és un luxe que els polítics no poden permetres.
El cas és que Obama ja demostra la seva incapacitat. Ho seguirà fent en el futur en altres camps no en dubto. De moment ho fa en petites gotetes, però no ha tardat ni mig any a demanar disculpes a un col·lectiu. Desenganyem-nos, el nou president dels Estats Units, la gran esperança, no és més que una cortina de fum per amagar la verdadera crisi per la que passa el capitalisme i el país americà. Obama més blanc i amb unes celles més arquejades, seria el que és aquí Zapatero. Un venedor d'il·lusions. Només el temps dirà si és més mentider que el dirigent socialista. De moment encara li queda molta i molta feina...
Aquesta relliscada en públic no fa res més que confirmar el que ja sabiem: que qualsevol polític que marxa del guió pautat la caga. No poden ser persones perquè les persones s'equivoquen i això és un luxe que els polítics no poden permetres.
El cas és que Obama ja demostra la seva incapacitat. Ho seguirà fent en el futur en altres camps no en dubto. De moment ho fa en petites gotetes, però no ha tardat ni mig any a demanar disculpes a un col·lectiu. Desenganyem-nos, el nou president dels Estats Units, la gran esperança, no és més que una cortina de fum per amagar la verdadera crisi per la que passa el capitalisme i el país americà. Obama més blanc i amb unes celles més arquejades, seria el que és aquí Zapatero. Un venedor d'il·lusions. Només el temps dirà si és més mentider que el dirigent socialista. De moment encara li queda molta i molta feina...
Pell de gallina i llàgrimes d’impotència
Després de la jornada de treball i les classes de francès, la meva intenció en arribar a casa era tombar-me al llit i relaxar-me xerrant pel xat amb els meus amics. Abans però, com cada dia, he fet un repàs a la premsa catalana per mantenir-me informat, tot i la distància, dels esdeveniments que passen al meu estimat país. Me quedat perplex en veure les diferent imatges i vídeos de les carreges portades a terme per els Mossos d’Esquadra durant la manifestació d’ahir. Sincerament, aquestes imatges em remouen l’estómac. Ni la Stasi actuava amb tanta contundència. És per aquest motiu que he decidit escriure aquest article per mostrar públicament el meu rebuig a aquestes actuacions i aportar el meu granet de sorra a aquesta denuncia col·lectiva contra el sistema i contra la brutalitat policial.
Els que em coneixeu bé, sabeu que no és que tingui masses simpaties per aquests “progres” estudiants anti-Bolonya que es tanquen a les universitats exigint una alternativa i diàleg. No, no m’hi sento gens identificats però, des del meu punt de vista, es mereixen tot el meu respecte com a persones que defensen cívicament uns ideals . El que sí que trobo inacceptable són els insults que van portar a terme contra els professors i els alumnes que van decidir assistir a les classes. Aquests atacs contra la llibertat individual són condemnables i fora de lloc. Com ja he dit, mereixen el tot el meu respecte però exigeixo que ells també em respectin. És la única manera que funcionin les coses i evolucionar pel camí correcte.
Ara bé, després de veure les brutals i desproporcionades actuacions portades a terme per els cossos de seguretat de l’estat, jo també em sento atacat i m’identifico en la seva causa d’exigir llibertat d’expressió. Tots els ciutadans ens hauríem de sentir-nos atacats. Les imatges de la jornada són esfereïdores. Em repugna que persones com aquestes portin al pit l’escut del meu país, exerceixin com a autoritat i estiguin per sobre meu davant la llei: recordem que en un judici la paraula d’un agent està per sobre la meva. Persones d’aquesta classe haurien d’estar tancades amb els goril·les en un zoològic. De ben segur que allà es trobarien més còmodes pel fet d’estar en el seu medi. Persones com aquestes desacrediten la teoria de l’evolució de Darwin.
Suposo que en un país on no dimiteix ni en Montilla és difícil exigir responsabilitats a algú però, els actes d’ahir passen molt -massa- de la ratlla. La policia justifica els actes dient que van ser en defensa pròpia. En defensa de qui??? Tots hem vist les imatges i eren un grup de progres pacifistes que estaven assentats davant de la universitat. Tots hem pogut contemplar com els anti-avalots baixaven de les furgones i apallissaven indiscriminadament a tothom qui trobaven. Fins aquí podríem arribar senyors.
Per posar més llenya al foc i així tapar la seva incompetència, el conseller Saura, ha tornat desprestigiar públicament – per enèsima vegada - als Mossos d’Esquadra. És deplorable veure com es pot arribar a rebaixar una persona per així poder salvar el seu càrrec i mantenir contents als seus votants. Diu que hi va haver-hi errors i que prendrà mesures. El principal error senyor Saura és que vostè encara no hagi dimitit. Fa poc més de un mes va haver-hi una altre manifestació per part dels mossos exigint la dimissió del conseller d’interior. És impossible que una persona així sigui capaç de posar ordre i resoldre els problemes. Pixant fora de tests intentant desviar l’atenció sobre els fets ocorreguts el dia anterior, ha tornat a posar la pota adelantant-se al conseller Castells i dient la xifra que Zapatero proposa per al finançament. Que més ha de passa perquè dimiteix-hi???
Després de les darrers atacats de la premsa contra la policia, els Mosso, es van agafar la justícia per la seva banda i van dur a terme la seva venjança personal. No m’inventa-ho ni manipulo res, els números parlen per si sols: 27 reportes ferits. I de ben segur que n’hi ha més però per estalviar-se els mals de caps i la pèrdua de temps que significa anar a l’hospital i fer la denuncia han decidit no actuar. Ja fa temps que els mitjans critiquen durament els errors de la policia autonómica: Tortures, “cugotan”, inhabilitacions a agents, negligències... i ahir els hi van donar un munt de raons més per seguir-ho fent. No sembla que aquest tipus d’actuacions ajudin a millorar les relacions entre periodistes i agents.
Els que està clar i crec que cap persona amb un mínim de coeficient intel·lectual pot estar-hi en contra, és que s’han de prendre mesures immediates. Aquests fets no poden quedar impunes i individus així no poden seguir vetllant per la nostra “seguretat”. Si més no, espero que aquests lamentables incidents serveixin de reflexió i que conscienciïn a la gent que s’ha d’actuar. No es pot acceptar de cap de les maneres que en un estat democràtic tinguin lloc incidents com els d’ahir.
Anant més endarrere i buscant les causes més profundes del que ha passat, una d’elles, la trobem en la mateixa creació del cos autonòmic policial català. Com, malauradament, és massa habitual en aquest país, es mira més en les formes que no pas amb l’eficàcia. Aquest catalanisme de postal és contraproduent pel futur del nostre país; un dels exemples més clars està en els Mossos. Les formes i la popularitat en les decisions sempre prioritzen sobre la seva eficàcia. En els seus inicis, el cos dels Mossos, havia de ser un cos d’elit. Per part dels polítics es va pressionar perquè s’accelerés el desplegament policial sabent els vots que això comportava. Per tant, no va haver-hi més opció que rebaixar els criteris de selecció. Es van acabar rebaixant tant que qualsevol analfabet ha acabat essent Mosso d’Esquadra. Si fem memòria, de ben segur que els que llegeixin aquest article en coneixeran a més d’un. No vull que se’m mal interpreti: dintre del cos policial hi ha bons i competents agents que porten a terme una tasca exemplar i n’estic segur que són els primers de condemnar actes com els d’ahir. Quan una casa ja es comença a construir malament des dels fonaments, és impossible que s’aguanti. Importava més la rapidesa en el desplegament que l’eficàcia? Tot plegat per poder dir que la policia catalana estava al carrer. Un gran error el qual, com sempre, els que en tenim menys culpa de tota aquesta disbauxa som els que en paguem les conseqüències.
Amen
Els que em coneixeu bé, sabeu que no és que tingui masses simpaties per aquests “progres” estudiants anti-Bolonya que es tanquen a les universitats exigint una alternativa i diàleg. No, no m’hi sento gens identificats però, des del meu punt de vista, es mereixen tot el meu respecte com a persones que defensen cívicament uns ideals . El que sí que trobo inacceptable són els insults que van portar a terme contra els professors i els alumnes que van decidir assistir a les classes. Aquests atacs contra la llibertat individual són condemnables i fora de lloc. Com ja he dit, mereixen el tot el meu respecte però exigeixo que ells també em respectin. És la única manera que funcionin les coses i evolucionar pel camí correcte.
Ara bé, després de veure les brutals i desproporcionades actuacions portades a terme per els cossos de seguretat de l’estat, jo també em sento atacat i m’identifico en la seva causa d’exigir llibertat d’expressió. Tots els ciutadans ens hauríem de sentir-nos atacats. Les imatges de la jornada són esfereïdores. Em repugna que persones com aquestes portin al pit l’escut del meu país, exerceixin com a autoritat i estiguin per sobre meu davant la llei: recordem que en un judici la paraula d’un agent està per sobre la meva. Persones d’aquesta classe haurien d’estar tancades amb els goril·les en un zoològic. De ben segur que allà es trobarien més còmodes pel fet d’estar en el seu medi. Persones com aquestes desacrediten la teoria de l’evolució de Darwin.
Suposo que en un país on no dimiteix ni en Montilla és difícil exigir responsabilitats a algú però, els actes d’ahir passen molt -massa- de la ratlla. La policia justifica els actes dient que van ser en defensa pròpia. En defensa de qui??? Tots hem vist les imatges i eren un grup de progres pacifistes que estaven assentats davant de la universitat. Tots hem pogut contemplar com els anti-avalots baixaven de les furgones i apallissaven indiscriminadament a tothom qui trobaven. Fins aquí podríem arribar senyors.
Per posar més llenya al foc i així tapar la seva incompetència, el conseller Saura, ha tornat desprestigiar públicament – per enèsima vegada - als Mossos d’Esquadra. És deplorable veure com es pot arribar a rebaixar una persona per així poder salvar el seu càrrec i mantenir contents als seus votants. Diu que hi va haver-hi errors i que prendrà mesures. El principal error senyor Saura és que vostè encara no hagi dimitit. Fa poc més de un mes va haver-hi una altre manifestació per part dels mossos exigint la dimissió del conseller d’interior. És impossible que una persona així sigui capaç de posar ordre i resoldre els problemes. Pixant fora de tests intentant desviar l’atenció sobre els fets ocorreguts el dia anterior, ha tornat a posar la pota adelantant-se al conseller Castells i dient la xifra que Zapatero proposa per al finançament. Que més ha de passa perquè dimiteix-hi???
Després de les darrers atacats de la premsa contra la policia, els Mosso, es van agafar la justícia per la seva banda i van dur a terme la seva venjança personal. No m’inventa-ho ni manipulo res, els números parlen per si sols: 27 reportes ferits. I de ben segur que n’hi ha més però per estalviar-se els mals de caps i la pèrdua de temps que significa anar a l’hospital i fer la denuncia han decidit no actuar. Ja fa temps que els mitjans critiquen durament els errors de la policia autonómica: Tortures, “cugotan”, inhabilitacions a agents, negligències... i ahir els hi van donar un munt de raons més per seguir-ho fent. No sembla que aquest tipus d’actuacions ajudin a millorar les relacions entre periodistes i agents.
Els que està clar i crec que cap persona amb un mínim de coeficient intel·lectual pot estar-hi en contra, és que s’han de prendre mesures immediates. Aquests fets no poden quedar impunes i individus així no poden seguir vetllant per la nostra “seguretat”. Si més no, espero que aquests lamentables incidents serveixin de reflexió i que conscienciïn a la gent que s’ha d’actuar. No es pot acceptar de cap de les maneres que en un estat democràtic tinguin lloc incidents com els d’ahir.
Anant més endarrere i buscant les causes més profundes del que ha passat, una d’elles, la trobem en la mateixa creació del cos autonòmic policial català. Com, malauradament, és massa habitual en aquest país, es mira més en les formes que no pas amb l’eficàcia. Aquest catalanisme de postal és contraproduent pel futur del nostre país; un dels exemples més clars està en els Mossos. Les formes i la popularitat en les decisions sempre prioritzen sobre la seva eficàcia. En els seus inicis, el cos dels Mossos, havia de ser un cos d’elit. Per part dels polítics es va pressionar perquè s’accelerés el desplegament policial sabent els vots que això comportava. Per tant, no va haver-hi més opció que rebaixar els criteris de selecció. Es van acabar rebaixant tant que qualsevol analfabet ha acabat essent Mosso d’Esquadra. Si fem memòria, de ben segur que els que llegeixin aquest article en coneixeran a més d’un. No vull que se’m mal interpreti: dintre del cos policial hi ha bons i competents agents que porten a terme una tasca exemplar i n’estic segur que són els primers de condemnar actes com els d’ahir. Quan una casa ja es comença a construir malament des dels fonaments, és impossible que s’aguanti. Importava més la rapidesa en el desplegament que l’eficàcia? Tot plegat per poder dir que la policia catalana estava al carrer. Un gran error el qual, com sempre, els que en tenim menys culpa de tota aquesta disbauxa som els que en paguem les conseqüències.
Amen
jueves, 19 de marzo de 2009
Sigues benvingut Albert
Per als que no el coneixeu, us faig una breu presentació del nou membre del Blog. L’Albert forma part del meu petit i restringit cercle d’amistats conegut amb el nom popular de “ els amics de veritat”.
Nascut a la dècada dels 80, sempre ha tingut inquietuds per la política. És com tots nosaltres: un català que de jove va confiar amb ERC i amb l’independentisme que teòricament ells representaven i se sent insultat, traït, humiliat i orfe d’un referent polític al veure com Esquerra ha canviat les reivindicacions nacionalistes per despatxos i poder. - Els historiadors del futur definiran la nostra generació com la “generació traïda”? - Però, com tots els que estem aquí, es nega a claudicar i a formar part d’aquest gran analfabetisme que contamina la nostra societat. N’estic convençut que aportarà bons articles, diferents punts de vista i temes interessants al Blog.
Visca la llibertat digital catalana!!!
Nascut a la dècada dels 80, sempre ha tingut inquietuds per la política. És com tots nosaltres: un català que de jove va confiar amb ERC i amb l’independentisme que teòricament ells representaven i se sent insultat, traït, humiliat i orfe d’un referent polític al veure com Esquerra ha canviat les reivindicacions nacionalistes per despatxos i poder. - Els historiadors del futur definiran la nostra generació com la “generació traïda”? - Però, com tots els que estem aquí, es nega a claudicar i a formar part d’aquest gran analfabetisme que contamina la nostra societat. N’estic convençut que aportarà bons articles, diferents punts de vista i temes interessants al Blog.
Visca la llibertat digital catalana!!!
domingo, 15 de marzo de 2009
Visita al Parlament de Catalunya
Visitar el Parlament de Catalunya és un acte que tot català hauria de fer. Desconec si els nens i nenes d'aquest país visiten aquest il·lustre lloc però crec que seria obligat. Jo ho vaig fer dissabte passat i la veritat és molt recomenable.
L'edifici, construit per Felip V, està situat al parc de la Ciutadella de la ciutat de Barcelona. La visita és totalment gratuïta al ser un edifici public. I en aquesta ruta el visitant pot veure la famosa Sala dels passos perduts, passadissos, espais reservats per a comissions i un hemicicle que ha vist mil vegades a la televisió (si és que mira el canal adequat...).
Si l'activitat parlamentaria ho permet el Parlament es pot visitar els dies festius (tret d'alguns tan assenyalats com l'1 de maig, el 25 i 26 de desembre o l'1 de gener) i els dissabtes de 10 a 19 hores i diumenges de 10 a dos del migdia. A més el visitant pot escollir entre fer una visita lliure o fer-la guiat per un professional que explica anecdotes i detalls que solen ser desconeguts per a la majoria de catalans.
Una visita al Parlament i una passejada per el parc de la ciutadella un dia assolellat pot ser un bon plà alternatiu si s'ha renunciat a una nit d'alcohol i perversió.
L'edifici, construit per Felip V, està situat al parc de la Ciutadella de la ciutat de Barcelona. La visita és totalment gratuïta al ser un edifici public. I en aquesta ruta el visitant pot veure la famosa Sala dels passos perduts, passadissos, espais reservats per a comissions i un hemicicle que ha vist mil vegades a la televisió (si és que mira el canal adequat...).
Si l'activitat parlamentaria ho permet el Parlament es pot visitar els dies festius (tret d'alguns tan assenyalats com l'1 de maig, el 25 i 26 de desembre o l'1 de gener) i els dissabtes de 10 a 19 hores i diumenges de 10 a dos del migdia. A més el visitant pot escollir entre fer una visita lliure o fer-la guiat per un professional que explica anecdotes i detalls que solen ser desconeguts per a la majoria de catalans.
Una visita al Parlament i una passejada per el parc de la ciutadella un dia assolellat pot ser un bon plà alternatiu si s'ha renunciat a una nit d'alcohol i perversió.
jueves, 12 de marzo de 2009
Crisis econòmica, tonada a les armes.
Es fascinant contemplar com en qüestió d’hores poden arribar a canviar les coses. Fa poc més de deu anys el món celebrava amb entusiasme i optimisme els l’inici dels acords de pau a Irlanda del nord. Les negociacions entre les dues parts anaven avançant pell bon camí de la pau. El punt àlgid de tot el procés va ser la formació de la gran coalició de govern, un fet inimaginable una dècada enrera. El escèptics amb aquesta unió, no van tardar en canviar d’opinió degut al perfecte govern que formaven els unionistes i els nacionalistes. El tàndem Paisley-Mcguinness va arribar a ser popularment batejada amb el nom de la “parella feliç”. El Mr. No i l’exdirigent numero dos de l’IRA havien demostrat al món sencer que amb voluntat i fe es poden aparcar a un costat les diferencies i mirar conjuntament pels interessos i pel futur del país. Arribat a aquest punt, tot apuntava que el procés de pau ja era irreversible i ja res podia fer que tornés enrera; en pocs anys semblen resolts tots els problemes que havien tacat de sang la història dels dos països en els darrers segles. Tota aquesta esperança en la pau es va veure frustrada el passat diumenge degut a l’atemptat a l’Ulster. Ara bé, no ens hem de posar catastrofistes ni sensacionalistes i començar a emplenar pagines i pagines dient que l’IRA més violenta ha tornat i que tornarà a mascarar indiscriminadament la indefensa població britànica. No seria ètic fer-ho. Però seria un error mirar cap a un altre costat i pensar que aquest acte és intranscendent. De moment encara tot és massa recent per preveure com afectaran aquests esdeveniments però tot apunta a una nova etapa en el conflicte i, com no podia ser d’una altre manera, es preveu complicada. L’aspecte més nou i significatiu és la condemna política a l’atemptat. Tots el partits polítics han rebutjat i condemnat l’atemptat per unanimitat. El mateix Sinn Fein, antic braç polític de l’IRA, també s’ha afegit a la condemna. Sobre dons una fractura social entre els independentistes irlandesos. Serà molt interessant veure com es desenvolupa el nou escenari polític-social d’Irlanda del nord. Sense dubte, l’emoció, l’intriga i el merder estan assegurats en aquesta nova temporada de la història irlandesa.
El fet més curiós d’aquest canvi és la “coincidència” - gairebé perfecte - entre el procés de pau, la tornada a les armes i l’economia dels dos països. Durant aquesta etapa de coexistència pacífica, els dos països han gaudit, en general, d’un gran moment econòmic. A la república gaudien del creixement econòmic més gran d’Europa el qual els ha portat fins al segon lloc en renda per càpita en la unió europea – superant l’antic gran imperi esclavista: Anglaterra – . és el conegut “miracle irlandès”. Amb una economia massa dependent dels EUA i de la construcció, ha sigut un dels països on la crisis ha afectat més fort i la primera en la UE en entrar oficialment en recessió. Pel que fa a l’Ulster econòmicament parlant, durant el període de la pau no els hi anaven gens malament les coses. Al Regne Unit la lliure era forta i gaudien d’una envejable qualitat de vida. La crisis mundial a afectat durament la lliure i en pocs mesos s’ha devaluat fins a arribar a canviar-se gairebé al mateix nivell que l’Euro. Cal recorda que quan va entrar la moneda única europea, la lliura, duplicava en el mercat de canvi a l’Euro.
Quina casualitat que el nacionalisme radical torni a actuar brutalment en plena crisis no?. Quan en la vida irlandesa tot eren flors i violes i la gent no tenia temps per gastar-se tots els diners que guanyaven, ningú, se’n recordava que durant la independència irlandesa es varen deixar una part del seu territori sota sobirania anglesa. Quan els hi treies el tema de l’Ulster, els irlandesos, es limitaven a respondre: “són coses del passat”. Ara que venen vaques primes, l’escenari polític-social ha fet un gir de 180 graus. La crisis alimenta el nacionalisme?
El fet més curiós d’aquest canvi és la “coincidència” - gairebé perfecte - entre el procés de pau, la tornada a les armes i l’economia dels dos països. Durant aquesta etapa de coexistència pacífica, els dos països han gaudit, en general, d’un gran moment econòmic. A la república gaudien del creixement econòmic més gran d’Europa el qual els ha portat fins al segon lloc en renda per càpita en la unió europea – superant l’antic gran imperi esclavista: Anglaterra – . és el conegut “miracle irlandès”. Amb una economia massa dependent dels EUA i de la construcció, ha sigut un dels països on la crisis ha afectat més fort i la primera en la UE en entrar oficialment en recessió. Pel que fa a l’Ulster econòmicament parlant, durant el període de la pau no els hi anaven gens malament les coses. Al Regne Unit la lliure era forta i gaudien d’una envejable qualitat de vida. La crisis mundial a afectat durament la lliure i en pocs mesos s’ha devaluat fins a arribar a canviar-se gairebé al mateix nivell que l’Euro. Cal recorda que quan va entrar la moneda única europea, la lliura, duplicava en el mercat de canvi a l’Euro.
Quina casualitat que el nacionalisme radical torni a actuar brutalment en plena crisis no?. Quan en la vida irlandesa tot eren flors i violes i la gent no tenia temps per gastar-se tots els diners que guanyaven, ningú, se’n recordava que durant la independència irlandesa es varen deixar una part del seu territori sota sobirania anglesa. Quan els hi treies el tema de l’Ulster, els irlandesos, es limitaven a respondre: “són coses del passat”. Ara que venen vaques primes, l’escenari polític-social ha fet un gir de 180 graus. La crisis alimenta el nacionalisme?
lunes, 9 de marzo de 2009
La Vanguardia o el camí cap a la vulgaritat
A la vida s’han de pendre decisions. I en una vida tant llarga com la de La Vanguardia se n’han près moltes. Moltes. La última decisió però ha sigut clau per portar al famós diari del conde de Godó cap al camí de la vulgaritat.
El canvi estètic près ultimament s’intueix com el motiu de la marxa del gran Carlos Pérez de Rozas, profesor de qui escriu aquestes línies, director artístic de La Vanguardia durant anys, fill de fotograf del diari del grup Godó i gran defensor del diari com a diari de tipus informatiu-interpretatiu, o el que és el mateix. Un diari de primer nivell.
Tot i això les característiques estètiques que fan d’un diari un rotatiu de primer nivell s’estan abandonant a La Vanguardia. La utilització del color és cada cop més gran fet que no es dona als diaris de qualitat, molt austers en aquest aspecte. Com també en l’ús de la tipografia, normalment s’utilitza una sola tipografia, i romana, i es fuig dels panflets que utilitzen vint-i-cinc tipografíes i de pal sec. La Vanguardia mai ha estat i mai hauria de ser això.
Més coses. La intenció de trencar la lectura amb gràfics, destacats de colors o un ús desmesurat de les fotografíes fan que la lectura de La Vanguardia sigui quelcom semblant a un insult. O és que m’estan tractant igual que un lector del Periódico? O és que creuen que no puc llegir més de 20 línies seguides? Que potser creuen que el lector de La Vanguardia necessita un gràfic per entendre la informació?
Com pot ser que La Vanguardia faci una portada com la del passat divendres? Ho trobo un insult a 150 anys d’història. No vull un gràfic a la portada del diari més antic d’Espanya! Senyor Antich això no és El Público o El Periódico. Abans que els diners hi ha el prestigi. Poden haver sobreviscut a diferents canvis de règim, poden haver sobreviscut a diferents crisis...però si prevalen els interessos econòmics per sobre dels lectors, té els dies comptats, vostè i el diari. Llarga vida a Pérez de Rozas!
El canvi estètic près ultimament s’intueix com el motiu de la marxa del gran Carlos Pérez de Rozas, profesor de qui escriu aquestes línies, director artístic de La Vanguardia durant anys, fill de fotograf del diari del grup Godó i gran defensor del diari com a diari de tipus informatiu-interpretatiu, o el que és el mateix. Un diari de primer nivell.
Tot i això les característiques estètiques que fan d’un diari un rotatiu de primer nivell s’estan abandonant a La Vanguardia. La utilització del color és cada cop més gran fet que no es dona als diaris de qualitat, molt austers en aquest aspecte. Com també en l’ús de la tipografia, normalment s’utilitza una sola tipografia, i romana, i es fuig dels panflets que utilitzen vint-i-cinc tipografíes i de pal sec. La Vanguardia mai ha estat i mai hauria de ser això.
Més coses. La intenció de trencar la lectura amb gràfics, destacats de colors o un ús desmesurat de les fotografíes fan que la lectura de La Vanguardia sigui quelcom semblant a un insult. O és que m’estan tractant igual que un lector del Periódico? O és que creuen que no puc llegir més de 20 línies seguides? Que potser creuen que el lector de La Vanguardia necessita un gràfic per entendre la informació?
Com pot ser que La Vanguardia faci una portada com la del passat divendres? Ho trobo un insult a 150 anys d’història. No vull un gràfic a la portada del diari més antic d’Espanya! Senyor Antich això no és El Público o El Periódico. Abans que els diners hi ha el prestigi. Poden haver sobreviscut a diferents canvis de règim, poden haver sobreviscut a diferents crisis...però si prevalen els interessos econòmics per sobre dels lectors, té els dies comptats, vostè i el diari. Llarga vida a Pérez de Rozas!
viernes, 6 de marzo de 2009
Alerta, el fantasma del Big Brother està present.
L’ofensiva opressora que esta portant a terme el govern contra la població civil no coneix límits. És una opressió diària i constant contra la llibertat individual i col·lectiva dels ciutadans. Aquesta opressió la trobem a tots els nivells: des del control de la velocitat dels nostres vehicles fins a la limitació del nostre dret d’associació o del nostre dret a pensar lliurement. Però ara, el govern ha pujat un esglaó més en la seva tasca opressora: començar a controlar-nos dins a casa nostra. El primer pas per a entrat en les nostres vides privades és la llei per a regular les tasques domèstiques a les llars. És un atac brutal contra la llibertat de les persones i un insult a la nostra evolució com a espècia. Qui és el govern per decidir sobre l’organització de casa nostra? També controlaran les diferents posicions en que fem l’amor a fi de que no siguin discriminatòries per a un dels dos cònjuges? O, si un home decideix assumir voluntàriament la totalitat o la gran part de les tasques domèstiques, la llei actuarà contra la seva dona per desigualtat en el desenvolupament de les tasques? Si realment el que volen és una igualtat i no un control encara més exhaustiu de les persones, el que podrien començar a fer és, per posar un exemple a l’atzar, donar els mateixos dies de paternitat al pare que a la mare.
Hi ha qui dirà que és una maniobra per distreure als ciutadans dels problemes reals que té la conselleria de justícia – recordem-ho: més de 75.000 causes pendents –. Però no hem de caure en aquest parany. Es tracta d‘una maniobra opressora encoberta sota el lema de la igualtat. D’aquí poc, l’obre Orwelliana 1984 quedarà notablement superada per la realitat.
Hi ha qui dirà que és una maniobra per distreure als ciutadans dels problemes reals que té la conselleria de justícia – recordem-ho: més de 75.000 causes pendents –. Però no hem de caure en aquest parany. Es tracta d‘una maniobra opressora encoberta sota el lema de la igualtat. D’aquí poc, l’obre Orwelliana 1984 quedarà notablement superada per la realitat.
jueves, 5 de marzo de 2009
FERUMS ELECTORALS
Quan arriben èpoques d'eleccions, els partits comencen a engrassar la maquinària política, mediàtica i judicial. Tot s'hi val per esgarrapar un grapat de vots. Tot s'hi val per mantenir o aconseguir el poder. Tot s'hi val per enganyar els votants.
Aquestes darreres setmanes hem sigut testimonis de com els mitjans s'han omplert d'especulacions i manipulacions...com quasi sempre. Algú ha recordat la crisi? Vagament. No tocava. No tocava parlar de la crisi. Només unes quantes xifres per tenir atemorit el poble. La casposa i sòlida cortina de fum s'ha dirigit contra l'adversari. Euskadi i Galícia han copat les portades, però amb joc brut.
En el cas d'Euskadi, el PNV ha sigut la diana del poder i de l'oposició central. Des de fa temps els emparenten amb els terroristes. Hi hagut, aquests darrers anys, un desgast contra el nacionalisme basc. De fet va començar amb l'Aznar. I en Zapatero, amb aquesta cara de sortir d'un fumador d'opi, l'ha continuat. Fins i tot els han fet seure davant dels jutges per voler parlar. Per voler dialogar. Quina falsedat! Quina comèdia italiana! El diàleg! Allò que ens diferencia dels animals. Això que ens ensenyen des de petits, que amb el diàleg arribem més lluny que amb els punys...Falsos!!! Han fet seure el més alt representant del poble basc al banc dels acusats. I ara l'estigmatitzen diguent-li que ha perdut les eleccions. Ni el propi Shakespeare ho hauria ideat millor. I no cal comentar que una part de la població no ha pogut votar. És injust. Però també hi han moltes injustícies en les que ara no penso entrar. Hi han milers d'exemples.
I en el cas de Galícia, fotografies compromeses contra els nacionalistes, els audis blindats d'aquest apagat i descafeïnat Touriño i lamentablement, tants anys després, l'olor a petroli escampat pel mar. Galícia, la terra dels narcotraficants. La terra de les "meigues". La terra del cas Naseiro. Algú se'n recorda? (...) Tot i haver-hi un clar guanyador, el PP, crec sincerament que tots els gallecs han perdut. Ni les escoltes de la Divina Aguirre, ni els "finançaments irregulars" han pogut amb aquesta frescor pepera que ha esborrat de la memòria l'etapa caciquil de l'antic ministre franquista Fraga. Veurem què passa.
Tot fa pudor a podrit. De fet, fa massa temps que estem contaminats, i pocs els que ho perceben. Els mitjans ja no estan al servei del poble. Els mitjans són el poder. Donen i reben. És lamentable la intoxicació mediàtica. Però també és lamentable el criteri personal de l'ésser humà, que ha anat desapareixent fins a convertir-se en un criteri grupal. Els ramats de xais seguint el pastor...els ramats de xais fugint del llop.
I dintre d'unes setmanes Europa.
Amen.
file:///Users/isidor/Desktop/el-roto.jpg
miércoles, 4 de marzo de 2009
LLIBERTAT DIGITAL
Benvinguts al Blog de la veritable llibertat. Tothom té dret a expressar i comentar les seves opinions, reflexions, punts de vista... sense censures. Això sí: sempre des de la tolerància i la coherència. No faltem el respecte a la intel·ligència humana.
A gaudir de la llibertat!!!
A gaudir de la llibertat!!!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)