lunes, 30 de noviembre de 2009
miércoles, 18 de noviembre de 2009
miércoles, 4 de noviembre de 2009
martes, 3 de noviembre de 2009
Presuntament
Ho he tornat a fer. I ja van vàries setmanes. Mesos potser. Em rento la cara i les mans tot mirant el vell mirall de la Casa Post-papal, em seco en una tovallola amb les meves inicials brodades amb or i faig una ràpida ullada al wc, tot tirant de la cadena. I és que porto vàries setmanes vomitant, i per molt que canvïi de dietes, tot segueix igual. O pitjor.
I és que el veritable problema del meu mal és veure impacient, (tampoc hi puc fer res, des del cel) com Catalunya s'està espanyolitzant, potser més ràdicalment des del pas del cicló "Estatut" pel Congrés dels Diputats. I tot just ara, quan sembla que part de la societat civil s'ha mobilitzat simbòlicament per a celebrar referèndums per la independència, ens arriba des de Madrid la traca final, o així ho esperem.
No cal ni comentar els casos. Seguim diàriament, i encara que no ho vulguem, petits capítols de varies sèries properes a les sitcom. Però no a les americanes, sinó més ben al contrari, a les llatinoamericanes, naturalment. Capítols plens d'estafes, corrupció política, escoltes, intrigues, premsa, atacs i posicionaments per part d'aquesta, guàrdia civils, mossos d'esquadra, manilles, advocats, els protagonistes* i alguna prostituta. I els jutges. I el jutge.
I per acabar-ho d'adobar, el català està en situació de perill elevat a l'àrea metropolitana de Barcelona. I no em puc sentir pitjor. Només demano que arribi l'antídot que acabi amb aquest virus ràpidament. Uf, haig de tornar cap al lavabo. Pujo per les escalinates centrals de la Casa tot aguantant no treure. Arribo i entro. I em sento de genolls davant la daurada tassa. I torno a vomitar. Que s'acabi tot, si us plau! I que els culpables siguin castigats, i els innocents readmesos. I prego per què així sia. Amén
* Protagonistes: tots aquells imputats pel jutge, "imputats" per la premsa, polítics, empresaris i executius, constructors, gestors culturals, presuntament, i un llarg etcètera.
martes, 6 de octubre de 2009
lunes, 14 de septiembre de 2009
Raons per no creure en la democràcia (II)
He volgut continuar la seria d’articles “Raons per no creure en la democràcia ()”. En Coquito va iniciar aquesta seria amb una foto de Joan Saura. Ara és el torn pel PSC.
Són molts els motius els quals cada cop que veig aquestes sigles em venen menys ganes de creure en la democràcia. Invito a que tots els membres diguin els seus. Aquí en teniu alguns dels meus:
- Reeditar el tripartit després del fracàs del primer i havent perdut estrepitosament les eleccions.
- L’ incomplir de pe a pa del finançament que marca l’Estatut i a sobre penjar-se una medalla.
- L’absència total dels 25 diputats catalans a Madrid a l’hora de defensar Catalunya; especialment la de la ministra Carme Chacón.
- El fet que Montilla es manifesti a favor de la marxa de Falange a Arenys de Munt i critiqui el referèndum democràtic.
- La ineficàcia per a fer front a la crisis.
domingo, 13 de septiembre de 2009
No et creguis res
Em diuen que visc en un sistema democràtic que em representa però només em deixen votar cada 4 anys. I a sobre els resultats no importen perquè després uns pacten i fan fora a qui guanya les eleccions.
Em diuen que estic en un país lliure però que aquesta llibertat és per alguns, bastant limitada. Fer una consulta popular, per exemple, és il·legal. Ser un facha i un intol·lerant en canvi, no ho és.
Em diuen que vivim en un pais on hi ha llibertat d'expressió però resulta que si dius segons quines coses t'empapelen en els millors dels casos o et torturen en el pitjor d'ells.
Em diuen que tots som iguals davant la llei però resulta que la meva paraula contra la d'un policia, per posar un exemple, té menys validesa.
Em diuen que els polítics treballen per el poble pero pel què sembla les mesures que aquests apliquen no fan res més que axafar cada cop més la població.
Em diuen que la vivenda digne és un dret quan cada cop hi ha vivendes i preus més indignes.
Em diuen que els territoris han de ser solidaris amb els altres quan a Andalusia hi ha un 20 % d'aturats que viuen de l'Estat i Catalunya no pot ni pagar els ordinadors dels seus escolars.
Em diuen que estic en un país lliure però que aquesta llibertat és per alguns, bastant limitada. Fer una consulta popular, per exemple, és il·legal. Ser un facha i un intol·lerant en canvi, no ho és.
Em diuen que vivim en un pais on hi ha llibertat d'expressió però resulta que si dius segons quines coses t'empapelen en els millors dels casos o et torturen en el pitjor d'ells.
Em diuen que tots som iguals davant la llei però resulta que la meva paraula contra la d'un policia, per posar un exemple, té menys validesa.
Em diuen que els polítics treballen per el poble pero pel què sembla les mesures que aquests apliquen no fan res més que axafar cada cop més la població.
Em diuen que la vivenda digne és un dret quan cada cop hi ha vivendes i preus més indignes.
Em diuen que els territoris han de ser solidaris amb els altres quan a Andalusia hi ha un 20 % d'aturats que viuen de l'Estat i Catalunya no pot ni pagar els ordinadors dels seus escolars.
Doncs això: no et creguis res del que et diuen.
sábado, 12 de septiembre de 2009
viernes, 11 de septiembre de 2009
Reflexions de la Diada
Ara per diferents motius, principalment temps i ganes, feia temps que no escrivia. La diada però és un bon motiu per reincorporar-me a l'escriptura i afegir unes quantes paraules a aquest bloc. No entraré en el debat de si ha de ser l'11 de Setembre o Sant Jordi quan els catalans tinguem la nostra festa nacional. Crec que el comportament civic del poble català a les dues jornades diu bastant sobre quan s'hauria de celebrar.
En fi, torno a escriure perquè la jornada ha donat molt, molt de si, i cal treure'n conclusions:
Som un país de pandereta: Com cada any celebrem una derrota i aprofitem només aquest dia per treure la part més independentista, o d'autogovern segons alguns, mentre la resta de l'any la deixem aparcada. Parlo dels politics evidentment.
El fossar de les moreres: Aviat serà el fossar de les merdetes. Cada diada hi ha crispació, baralles i crits. I mentrestant nosaltres dividits. Intolerancia al cent per cent i mentre tant riuren i riuen desde Madrid.
Noa i el seu orígen: Diria que Iniciativa està per sota el nivell polític d'aquest país, però no, el nivell polític és lamentable. Si de cas està per sota del nivell del país. Com pot ser que un partit que està al govern es dediqui a fer aquestes manifestacions contra l'Estat d'Israel? Que ens volen enfonsar o què? Per començar Noa no és Israel, si de cas és israeliana. I si tant defensem la llibertat d'expressió fem-ho per tots. Inclosos els que diuen coses que no compartim. El que deia, que no estan a l'altura.
Laporta: El president del Barça confirma diada rera diada que vol ser el Kennedy català. Vol posar-se en política i a un any que el facin saltar de la cadira de Can Barça ja comença a fer-se un lloc. Se'ns dubte un dels protagonistes de la jornada. Si senyor Jan...com a tu t'agrada!
La sentència del Tribunal Constitucional: La gent no parava de parlar d'això. Era un no parar! Tan la gent que passejava per la ciutadella, com els d'Arc de Triomf, com els de Ciutat Vella...la gent no parla d'això. Importen coses més bàsiques i elementals com els problemes econòmics, laborals, la falta de ètica en les institucions estatals o la immigració. No la sentència del TC.
Manifestants: Com sempre els mateixos: Els que demanen la independencia, els que demanen la custodia compartida, els que demanen seleccions catalanes. Uns clàssics amb als que hi estic totalment a favor. Aquest any si afegeixen, per desgràcia, la gent de Nissan i Roca. El que dèiem: A la gent li importen altres temes que no els que ens inflen els mitjans de comunicació.
L'estàtua de Rafel de Casanovas: Un dels grans clàssics de la diada i per tant, un dels actes més lamentables de la jornada. Lamentables uns per xiular tot aquell que va a entregar flors a l'antic conseller en cap (tallat, per cert, que li va quedar). Altres per seguir anant-hi cada any i aguantar el que aguanten.
Per uns: Tranquils que no s'és més o menys català per no entregar un ram de flors a una estàtua!
Pels altres: Tranquils, que no s'és més o menys català si no es va a xiular i a insultar als polítics!!
En fi, torno a escriure perquè la jornada ha donat molt, molt de si, i cal treure'n conclusions:
Som un país de pandereta: Com cada any celebrem una derrota i aprofitem només aquest dia per treure la part més independentista, o d'autogovern segons alguns, mentre la resta de l'any la deixem aparcada. Parlo dels politics evidentment.
El fossar de les moreres: Aviat serà el fossar de les merdetes. Cada diada hi ha crispació, baralles i crits. I mentrestant nosaltres dividits. Intolerancia al cent per cent i mentre tant riuren i riuen desde Madrid.
Noa i el seu orígen: Diria que Iniciativa està per sota el nivell polític d'aquest país, però no, el nivell polític és lamentable. Si de cas està per sota del nivell del país. Com pot ser que un partit que està al govern es dediqui a fer aquestes manifestacions contra l'Estat d'Israel? Que ens volen enfonsar o què? Per començar Noa no és Israel, si de cas és israeliana. I si tant defensem la llibertat d'expressió fem-ho per tots. Inclosos els que diuen coses que no compartim. El que deia, que no estan a l'altura.
Laporta: El president del Barça confirma diada rera diada que vol ser el Kennedy català. Vol posar-se en política i a un any que el facin saltar de la cadira de Can Barça ja comença a fer-se un lloc. Se'ns dubte un dels protagonistes de la jornada. Si senyor Jan...com a tu t'agrada!
La sentència del Tribunal Constitucional: La gent no parava de parlar d'això. Era un no parar! Tan la gent que passejava per la ciutadella, com els d'Arc de Triomf, com els de Ciutat Vella...la gent no parla d'això. Importen coses més bàsiques i elementals com els problemes econòmics, laborals, la falta de ètica en les institucions estatals o la immigració. No la sentència del TC.
Manifestants: Com sempre els mateixos: Els que demanen la independencia, els que demanen la custodia compartida, els que demanen seleccions catalanes. Uns clàssics amb als que hi estic totalment a favor. Aquest any si afegeixen, per desgràcia, la gent de Nissan i Roca. El que dèiem: A la gent li importen altres temes que no els que ens inflen els mitjans de comunicació.
L'estàtua de Rafel de Casanovas: Un dels grans clàssics de la diada i per tant, un dels actes més lamentables de la jornada. Lamentables uns per xiular tot aquell que va a entregar flors a l'antic conseller en cap (tallat, per cert, que li va quedar). Altres per seguir anant-hi cada any i aguantar el que aguanten.
Per uns: Tranquils que no s'és més o menys català per no entregar un ram de flors a una estàtua!
Pels altres: Tranquils, que no s'és més o menys català si no es va a xiular i a insultar als polítics!!
lunes, 7 de septiembre de 2009
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)