Crisi a Reagrupament

Encara no hi ha data fixada per les eleccions autonòmiques i Reagrupament ja té la seva primera crisi. Pel que sembla Carretero, el seu líder visible fins ara, ha abandonat la junta directiva del partit juntament amb 13 membres més per desavinences amb la forma d'elaborar les llistes electorals.

Per l'ex conseller, i part de la directiva de Reagrupament, aquestes s'haurien de fer amb tots els associats escollint els candidats independetment de la circumscripció a la qual pertanyin. Al final, no serà així i cadacú triarà els líders de les llistes del seu territori fet que com deiem, ha provocat la dimissió de Carretero i tretze persones de la directiva de Reagrupament.

Més enllà de deixar al partit sense el seu fundador, el seu líder i sense un pilar important, la marxa de Carretero i la actual crisi per la que passa Reagrupament és la demostració del que som els catalans. Surt un partit al marge dels partits oficials. Un partit que recull l'ideal de molts catalans. Un partit pel "català emprenyat". I com acaba? Doncs amb el partit passant per la seva primera crisi amb tot just 4 mesos de vida.

L'esquerra catalana s'empenya en dividir-se. En barallar-se. En fer-se retrets. Només cal veure la visita al Fossar de les Moreras per la Diada. On cada any hi ha pals, crits i insults d'uns contra els altres i d'altres contra els uns. Maulets contra Jerquis. Jerquis contra Maulets. Aviam qui és més català que l'altre.
En principi no hi ha d'haver gent més catalana que altres. Però això, voler ser sempre més català que l'altre i acusar a algú de traidor, és tan tradicional de la cultura catalana com els castells o la butifarra.

I mentrestant, Convergència somriu, això li va de perles. I el PP i PSOE es freguen les mans. "Sort que el nou partit dels catalas emprenyats ja passa per la seva primera crisi" deuen pensar alguns. "Ja deia jo que això de Reagrupament no duraria massa..." pensaran alguns altres. I a Madrid, i en castellà, més d'un respirarà i dirà "menos mal que estos catalanes se pelean entre ellos que sinó..."

Tradicions catalanes

Més enllà de ressaques i pel·lícules cutres a la televisió hi ha coses a Catalunya que comencen a ser tradició amb el nou any. Una d'elles és l'augment de les tarifes. A partir del 2010 el servei de Rodalies passa a ser controlat per la Generalitat i aprofitant aquest fet "històric" doncs el govern català encareix un 6% els viatges. També pujen els trens regionals, que si no vaig errat ja havien pujat amb l'excusa que els trens eren nous i ara s'anomenen Media distancia i no Catalunya Express.


També pels ciutadans de Barcelona s'apujen les tarifes de metro i autobus. Com sempre, una tradició de la millor botiga del món. Tradicions que els ciutadans de la ciutat reben amb alegria. VISC(a) Barcelona.

Però alerta! Pels habitants de fora de Barcelona i rodalies també n'hi ha. S'apujen els peatges un 0'69 %. Pot semblar poc però si a final d'any fem números ja m'ho sabreu dir...I evidentment també puja l'electricitat, només faltaria. Això si, el gas sembla que es queda congelat. Puja tot, o gairebé tot. Menys el que ha de pujar: els salaris i la dignitat.

Aquestes tradicions són les que no es perden mai. Les que a diferencia del tió, els canelons o el vers de nadal no ens hem de preocupar perquè tenen la supervivència garantida. Són precisament també aquelles que ens emplenen lo que no sona. Aquelles que ens fan estar cada cop més emprenyats. No sabem contra qui...però cada cop més emprenyats. Que vagin fent tant els polítics d'aquí com els d'allà. Sempre arriba un dia en que el poble s'oblida de les "tradicions" i mira cap al futur. No queda gaire perquè arribi aquest dia. Mentretant, com sempre, anar pagant.

Cada Cop Pitjor

Una d'en Roto

Presuntament

Ho he tornat a fer. I ja van vàries setmanes. Mesos potser. Em rento la cara i les mans tot mirant el vell mirall de la Casa Post-papal, em seco en una tovallola amb les meves inicials brodades amb or i faig una ràpida ullada al wc, tot tirant de la cadena. I és que porto vàries setmanes vomitant, i per molt que canvïi de dietes, tot segueix igual. O pitjor.

I és que el veritable problema del meu mal és veure impacient, (tampoc hi puc fer res, des del cel) com Catalunya s'està espanyolitzant, potser més ràdicalment des del pas del cicló "Estatut" pel Congrés dels Diputats. I tot just ara, quan sembla que part de la societat civil s'ha mobilitzat simbòlicament per a celebrar referèndums per la independència, ens arriba des de Madrid la traca final, o així ho esperem.

No cal ni comentar els casos. Seguim diàriament, i encara que no ho vulguem, petits capítols de varies sèries properes a les sitcom. Però no a les americanes, sinó més ben al contrari, a les llatinoamericanes, naturalment. Capítols plens d'estafes, corrupció política, escoltes, intrigues, premsa, atacs i posicionaments per part d'aquesta, guàrdia civils, mossos d'esquadra, manilles, advocats, els protagonistes* i alguna prostituta. I els jutges. I el jutge.

I per acabar-ho d'adobar, el català està en situació de perill elevat a l'àrea metropolitana de Barcelona. I no em puc sentir pitjor. Només demano que arribi l'antídot que acabi amb aquest virus ràpidament. Uf, haig de tornar cap al lavabo. Pujo per les escalinates centrals de la Casa tot aguantant no treure. Arribo i entro. I em sento de genolls davant la daurada tassa. I torno a vomitar. Que s'acabi tot, si us plau! I que els culpables siguin castigats, i els innocents readmesos. I prego per què així sia. Amén

* Protagonistes: tots aquells imputats pel jutge, "imputats" per la premsa, polítics, empresaris i executius, constructors, gestors culturals, presuntament, i un llarg etcètera.

SENSE COMENTARIS (I)

Diari Avui, avui, és clar!

Raons per no creure en la democràcia (II)

He volgut continuar la seria d’articles “Raons per no creure en la democràcia ()”. En Coquito va iniciar aquesta seria amb una foto de Joan Saura. Ara és el torn pel PSC.

Són molts els motius els quals cada cop que veig aquestes sigles em venen menys ganes de creure en la democràcia. Invito a que tots els membres diguin els seus. Aquí en teniu alguns dels meus:

- Reeditar el tripartit després del fracàs del primer i havent perdut estrepitosament les eleccions.

- L’ incomplir de pe a pa del finançament que marca l’Estatut i a sobre penjar-se una medalla.

- L’absència total dels 25 diputats catalans a Madrid a l’hora de defensar Catalunya; especialment la de la ministra Carme Chacón.


- El fet que Montilla es manifesti a favor de la marxa de Falange a Arenys de Munt i critiqui el referèndum democràtic.

- La ineficàcia per a fer front a la crisis.

No et creguis res

Em diuen que visc en un sistema democràtic que em representa però només em deixen votar cada 4 anys. I a sobre els resultats no importen perquè després uns pacten i fan fora a qui guanya les eleccions.

Em diuen que estic en un país lliure però que aquesta llibertat és per alguns, bastant limitada. Fer una consulta popular, per exemple, és il·legal. Ser un facha i un intol·lerant en canvi, no ho és.

Em diuen que vivim en un pais on hi ha llibertat d'expressió però resulta que si dius segons quines coses t'empapelen en els millors dels casos o et torturen en el pitjor d'ells.

Em diuen que tots som iguals davant la llei però resulta que la meva paraula contra la d'un policia, per posar un exemple, té menys validesa.

Em diuen que els polítics treballen per el poble pero pel què sembla les mesures que aquests apliquen no fan res més que axafar cada cop més la població.

Em diuen que la vivenda digne és un dret quan cada cop hi ha vivendes i preus més indignes.

Em diuen que els territoris han de ser solidaris amb els altres quan a Andalusia hi ha un 20 % d'aturats que viuen de l'Estat i Catalunya no pot ni pagar els ordinadors dels seus escolars.

Doncs això: no et creguis res del que et diuen.

LA DIADA