Crisi a Reagrupament

Encara no hi ha data fixada per les eleccions autonòmiques i Reagrupament ja té la seva primera crisi. Pel que sembla Carretero, el seu líder visible fins ara, ha abandonat la junta directiva del partit juntament amb 13 membres més per desavinences amb la forma d'elaborar les llistes electorals.

Per l'ex conseller, i part de la directiva de Reagrupament, aquestes s'haurien de fer amb tots els associats escollint els candidats independetment de la circumscripció a la qual pertanyin. Al final, no serà així i cadacú triarà els líders de les llistes del seu territori fet que com deiem, ha provocat la dimissió de Carretero i tretze persones de la directiva de Reagrupament.

Més enllà de deixar al partit sense el seu fundador, el seu líder i sense un pilar important, la marxa de Carretero i la actual crisi per la que passa Reagrupament és la demostració del que som els catalans. Surt un partit al marge dels partits oficials. Un partit que recull l'ideal de molts catalans. Un partit pel "català emprenyat". I com acaba? Doncs amb el partit passant per la seva primera crisi amb tot just 4 mesos de vida.

L'esquerra catalana s'empenya en dividir-se. En barallar-se. En fer-se retrets. Només cal veure la visita al Fossar de les Moreras per la Diada. On cada any hi ha pals, crits i insults d'uns contra els altres i d'altres contra els uns. Maulets contra Jerquis. Jerquis contra Maulets. Aviam qui és més català que l'altre.
En principi no hi ha d'haver gent més catalana que altres. Però això, voler ser sempre més català que l'altre i acusar a algú de traidor, és tan tradicional de la cultura catalana com els castells o la butifarra.

I mentrestant, Convergència somriu, això li va de perles. I el PP i PSOE es freguen les mans. "Sort que el nou partit dels catalas emprenyats ja passa per la seva primera crisi" deuen pensar alguns. "Ja deia jo que això de Reagrupament no duraria massa..." pensaran alguns altres. I a Madrid, i en castellà, més d'un respirarà i dirà "menos mal que estos catalanes se pelean entre ellos que sinó..."

Tradicions catalanes

Més enllà de ressaques i pel·lícules cutres a la televisió hi ha coses a Catalunya que comencen a ser tradició amb el nou any. Una d'elles és l'augment de les tarifes. A partir del 2010 el servei de Rodalies passa a ser controlat per la Generalitat i aprofitant aquest fet "històric" doncs el govern català encareix un 6% els viatges. També pujen els trens regionals, que si no vaig errat ja havien pujat amb l'excusa que els trens eren nous i ara s'anomenen Media distancia i no Catalunya Express.


També pels ciutadans de Barcelona s'apujen les tarifes de metro i autobus. Com sempre, una tradició de la millor botiga del món. Tradicions que els ciutadans de la ciutat reben amb alegria. VISC(a) Barcelona.

Però alerta! Pels habitants de fora de Barcelona i rodalies també n'hi ha. S'apujen els peatges un 0'69 %. Pot semblar poc però si a final d'any fem números ja m'ho sabreu dir...I evidentment també puja l'electricitat, només faltaria. Això si, el gas sembla que es queda congelat. Puja tot, o gairebé tot. Menys el que ha de pujar: els salaris i la dignitat.

Aquestes tradicions són les que no es perden mai. Les que a diferencia del tió, els canelons o el vers de nadal no ens hem de preocupar perquè tenen la supervivència garantida. Són precisament també aquelles que ens emplenen lo que no sona. Aquelles que ens fan estar cada cop més emprenyats. No sabem contra qui...però cada cop més emprenyats. Que vagin fent tant els polítics d'aquí com els d'allà. Sempre arriba un dia en que el poble s'oblida de les "tradicions" i mira cap al futur. No queda gaire perquè arribi aquest dia. Mentretant, com sempre, anar pagant.